Les casualitats i les coincidències em meravellen per la sensació d’arbitrarietat, de capritx que tenen les troballes que fas. Diuen que respon a la capacitat d’estar receptiu a certs estímuls; potser sí, ho deixarem pels estudiosos. A mi, em funciona saber-me feliç en retrobar, descobrir petits tresors que l’atzar em posa a les mans. Com topar-me amb l’adaptació delicada i tendríssima que Joan Dausà fa de Quelqu’un m’a dit de la Carla Bruni.

 

 

 

 

M’havien dit que la vida
no val per gran cosa.
Se’n va anar un instant,
com es fonen les roses.
Que el temps no s’atura,
i no és més que un malson;
que aquesta tristesa
és el seu gran tresor.

M’havien dit que els dibuixos
que vam fer a la sorra
no són eterns,
se’n van amb les ones.
I sé que, per molt
que m’arrenqui la pell,
serem un record
que es perd amb el vent.

Però hi ha algú que em va dir
que encara ets aquí.
Hi ha algú que em va dir
que els parles de mi.
I no sé què pensar.

M’havien dit que el destí
es burla de tot.
Que mai dóna res
i ens veu com un joc.
Que el poder ser feliç
el tenim a l’abast,
però s’escola entre els dits
quan te n’has adonat.

Però hi ha algú que em va dir
que encara ets aquí.
Hi ha algú que em va dir
que els parles de mi.
I no sé què pensar.

Aquí va ser que em va dir
que encara m’estimes.
No ho puc recordar.
Acabava la nit.
El seu rostre és confós.
Sento encara la veu:
“Ella t’estima,
és secret.
No diguis mai que t’ho he dit”.

Hi ha algú que em va dir
que encara ets aquí.
Hi ha algú que em va dir
que els parles de mi.
I no sé què pensar
I no sé què pensar
I no sé què pensar
I no sé què pensar.

M’havien dit que la vida
no val per gran cosa.
Se’n va anar un instant,
com es fonen les roses.
M’havien dit que el temps corre,
i no és res més que un malson;
que aquesta tristesa
és el seu gran tresor.

Hi ha algú que em va dir (la realitat de la vida amb un punt d’esperança) ♣