Després de la barbàrie a París el passat 7 de gener, col·lapsada per l’horror i la consciència, un cop més, de la vulnerabilitat i de la fragilitat del món on vivim, faig barrinar el cervell buscant raons i perquès, llegeixo la premsa, escolto veus pesants però no s’apaivaga ni el desconcert ni la desolació.

Hi ha llibres dels que no te n’oblides mai; persisteixen com una ombra, un vel subtil i alenen alguna cosa que t’inspira perquè en parlis. S’ha de trobar el moment per a que emergeixi la sensació de catarsi que et van provocar. Avui, surt a la llum dels meus prestatges Leer Lolita en Teherán d’Azar Nafisi, publicat l’any 2003.

Azar Nafisi. Breu història. Escriptora iraniana i professora de literatura anglesa. Viu a Washington DC i es va convertir en ciutadana nord-americana el 2008. El 1995 va renunciar al seu treball com a professora universitària a Teheran i va dedicar-se a ensenyar un petit grup d’estudiants, discutint sobre obres considerades polèmiques en el país, com Lolita i Madame Bovary. El llibre es basa en aquella experiència i va mantenir-se en la llista dels més venuts del New York Times durant 117 setmanes. Pocs creien que podia ser un èxit, però l’autora ho tenia clar: “Volia parlar d’un moment en què m’havia quedat sense veu, però vaig trobar la via i la connexió amb la gent a través dels llibres.”

La meva experiència. És una obra visceral que vessa saviesa i unes ànsies immenses de fer saber, d’escampar els pensaments emmordassats en paraules ben elegides. Deu fer uns sis anys que el vaig llegir atentament, amb sorpresa i fent palesa la meva falta de coneixement i d’informació sobre un país islàmic com Iran, en plena revolució i canvis socials que portaven cap a la foscor. Una ignorància que em va fer pujar els colors.

Un llibre de memòries. El domini de Nafisi en literatura anglesa i crítica literària és el pretext perfecte per a propiciar discussions sobre el fonamentalisme i la revolució iraniana i anar tibant del fil per acabar parlant sobre la condició humana, la llibertat i com construim les nostres societats. Són les seves memòries abans de deixar el país i instal·lar-se als Estats Units.

I el fullejo amb plaer… retrocedim en el temps.

En septiembre de 1979, antes de comenzar el curso, pasé mucho tiempo buscando los libros del programa de la asignatura. Mientras estaba en una librería hojeando unos ejemplares de El gran Gatsby y Adiós a la armas, se me acercó el propietario:

-Si le interesan, será mejor que se los lleve cuanto antes-dijo moviendo tristemente la cabeza.
El librero tenía razón. A los pocos meses era muy difícil encontrar títulos de Fitzgerald y Hemingway. El gobierno no pudo retirar todos los ejemplares de las librerías, pero poco a poco cerró algunas de las más importantes librerías extranjeras y bloqueó la distribución de aquellos libros en Irán.

Fueron días cruciales en la historia de Irán. Se libraba una guerra en todos los ámbitos por la forma de la Constitución y el espíritu del nuevo régimen. Casi todos estaban a favor de una constitución laica…

Desafiament. En el moment en que l’autora es nega a portar el vel a la Universitat i l’expedienten, decideix reunir a set de les seves alumnes a casa seva un cop a la setmana per llegir i comentar algunes de les novel·les occidentals prohibides pel règim dels aiatolàs. Poc a poc, superada la timidesa, les joves estudiants comencen a expressar-se amb llibertat, no només sobre les novel·les de Jane Austen, Henry James, F. Scott Fitzgerald i Nabokov sinó sobre elles mateixes, els seus somnis i les seves frustracions. En aquests llibres hi troben una alternativa valenta a la tirania ideològica a la que estan sotmeses i l’adopten com un desafiament.

La mejor literatura siempre nos obligaba a cuestionarnos lo que dábamos por sentado.

Recupero Leer Lolita en Teherán i el poso a la tauleta de nit per rellegir-lo amb calma, prendre la llibreta i el llapis i assistir novament a les classes de literatura anglesa i naturalment, discutir sobre la vida, la por, la injustícia i el perill de pensaments estàtics, retrògrads i obtusos.

Estamos más seguros de lo que censuramos que de lo que admiramos.

Azar Nafisi, una dona valenta que en deixar el seu país crida silenciosament: “Y ahora sé que mi mundo, será siempre un mundo portátil. Salí de Irán, pero Irán no salió de mí.” Encara guarda, en un raconet, l’esperança que un altre món és possible?

No deixem de cridar per la llibertat!

Leer Lolita en Teherán, Azar Nafisi, El Aleph Editores ♣