ALS ELEGITS
A vosaltres, els qui del sofriment
sou elegits per a les altes proves,
com us escolto quan calleu i em deixo
penetrar pels laments que mai no heu dit.

Plens en excés de forces abatudes,
plors ofegats i dominades ires,
els ulls, les mans, com en ruïna, parlen
d’imperis destruïts per sempre més.

Sóc terra que vol ésser fecundada
pel riu amarg que neix en vostre cor
i, compartint el greu dolor, lloar-vos,
a fi que us retrobeu, transfigurats.

 

 

 

 

El meu quiosc, el meu fanal,
són els d’aquesta plaça. Restaurant
econòmic amb porxos i plats a deu pessetes,
el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,
i la camisa estesa en el balcó,
com un penjat cap per avall.
Conec un matrimoni
ben avingut, amos del bar, gent grassa,
que es diverteixen prou, sota els llençols,
honestament, de nit. En despertar-se pensen
que prospera el negoci: nevera nova ahir,
de les elèctriques. I bons clients
als matins solellats, a les tardes plujoses.
Entre la dona i ell i el pare s’ho arreglen;
tot queda a la família. Certament,
vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes
calentes, variades, demanen molta cura
i mai no reposar. Però que, almenys, el dia
de festa a la setmana, no ens el treguin;
al barri vell tothom hi està d’acord,
i jo també.
                   Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l’únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l’altre que hi ha sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s’enfila des del son
cap a la freda taca
morada de l’alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls.

 

 

 

 

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vegits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
                                 No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
                            No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
                Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

 

 

 

 

Espera’m, torno de la nit
ple d’imatges per tu.
                                      Ahir va ser un gran dia
molt ple de coses:
                                 ara l’aviram
dorm en el pal, les vaques ajagudes
damunt la palla, l’euga
plena renilla.

Hi ha ocells de mort: voltors, àguiles, altres
grans aus de presa que potser comencen
d’obrir els ulls dreturers, mentre les òlibes,
els grans ducs, els mussols, ja han fet
la feina que els pertoca.
                                           Va naixent el dia
trist, emboirat.
                           La fosca fou espessa,
dura, fredosa, encara que en algunes
cases hi ha foc, mal sigui de butà.

Dóna’m clarícies
d’aquesta nit:
                         cantaven
nens invisibles amagats al fons
del bosc negríssim;
                                   se sentia
la cobla, lluny, i la fressa
monòtona del mar.
                                   A la plaça,
sota les voltes, cada estiu
ens asseiem una hora.
                                        Aquestes
són les imatges que et porto
del fons de la nit.

Centenari Joan Vinyoli