Aquesta tardor ve carregada de molta literatura. La rentrée es presenta plena de bones intencions literàries. Ens faltarà temps per engolir-ho tot! Més ben dit, im-pos-si-ble deglutir-ho tot! Caldrà fer tria.

Mentre estic a tres bandes, no puc evitar aturar-me per a mencionar un llibre que m’ha cridat especialment l’atenció. S’acaba de llançar al mercat.

Autora. Yasmina Reza. Pràcticament no he llegit res de la seva obra però, sí que he posat el nas en alguna que altra entrevista per a fer-me una idea de com respira i és que no deixa de ser una dona peculiar. M’agrada el seu estil provocador, seductor que trenca amb els tòpics més suats:

“No tenir una infantesa feliç va ser una sort per a mi, perquè deseguida vaig tenir ganes de ser feliç més tard i venjar-me de totes les maneres possibles. La gent feliç veig que té nostàlgia del paradís perdut, arrosseguen un pes, jo no”.

“L’èxit no és una pluja d’estels ni anar pel carrer content.”

“Un no pot carregar tot el pes del món sempre. A la vida hi ha l’aspecte tràgic del destí, però també hi ha comprar-se un vestit. Jo poso al mateix nivell la reflexió profunda, la crisi, Déu i un pintallavis.”

Extret de l’entrevista que li va fer Joan Ollé i transcrita a l’ARA.

“Mis orígenes son muy complejos”, cuenta. “Mi padre era judío de Samarcanda, nacido en Moscú. Mi madre es húngara y también judía. Tengo la herencia doble de los sefarditas y de los asquenazis. Sin embargo, ninguno de los dos era religioso ni interesado en las tradiciones. Mi familia era la quintaesencia de la familia cosmopolita, feliz de no estar cargada de raíces. Lo contrario de lo que la mayoría de la gente busca”. La falta de raíces, el sentirse un poco externa a la sociedad en la que nació (un suburbio de clase media de París), ha marcado su obra.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’ella, va ser en anar a veure l’obra de teatre ARTE protagonitzada per Josep Mª Flotats, i que em va impressionar notablement pel discurs crític, incisiu i hilarant.

Pero es el teatro, y su retrato de las clases medias acomodadas y aparentemente triunfadoras y civilizadas, lo que le ha convertido en un nombre de referencia.

Incómoda con su perfil de triunfadora, reforzado con el estreno de Un dios salvaje, escrita por encargo y en pocas semanas, en 2006, se niega a abordar el tema cuando se le pregunta cómo ha conseguido conquistar a los espectadores de medio mundo. “No lo sé. No lo percibo así”. ¿Tendrá algo que ver con su capacidad de describir personajes de un mundo global? ¿Acaso no podrían ser, aparte de parisienses, londinenses, neoyorquinos o madrileños los tres amigos de Arte, o las dos parejas de Un dios salvaje?

Fragments extrets d’una entrevista a El País

Títol. El darrer llibre que ha escrit es titula Feliços els feliços. Suggerent. Atractiu. Inspirat directament del poema de Jorge Luís Borges:

Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices.

Trama. Però no ens deixem enganyar per un títol tan evocador perquè segons les sinopsis i ressenyes publicades aquesta és una lectura sobre ànimes desil·lusionades, decepcionades i soles. Poc esperançador, cert? No obstant, em sedueix perquè examina, segons la ressenya de Gabrielle Williams de la que en transcric uns retalls, la vida de 18 parisencs que lluiten per fer front a la convivència de parella i el matrimoni. Feliç, ben bé, no és. Són un plegat de 21 històries curtes en les que els personatges s’entrellacen de forma sorprenent. La primera història és la que obre el teló i marca el ritme de la resta de relats. Alguns adjectius contundents que ens donen el to: el sarcasme, l’agressió passiva i la falta de connexió que s’equil·libren amb sentit de l’humor i sensualitat.

En paraules de Yasmina Reza, els seus personatges són gent socialment adaptada que perd els estreps. “Governats per la raó fins que els nervis els dominen. L’home és molt salvatge sota el vernís de la civilització”.

Editorial. Anagrama. Es publica en català i en castellà.♣

Us convida?