Diu Llucia Ramis que Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes va néixer en un moment de crisi personal, la història de la seva familia li va servir per a explicar el seu desengany.

“No sé què esperava, però em varen educar per esperar sempre qualque cosa; somnis, promeses, mèrits. Si te prepares bé, arribaràs enfora, deien.”

I, amb el sabor tan dolç de les hores d’estiu, entre nuvolades i la remor del vent escabellant les capçades frondoses dels arbres i el verd impecable que emmarcava el meu benestar, he gaudit d’aquesta novel·la que s’inicia de forma contundent: “Això no és una autobiografia”.

Si bé, ens avisa que no és una autobiografia, no he pogut evitar identificar-la amb la narradora de la novel·la. I és que és tan fina la línia entre realitat i ficció! Tal vegada sigui per aquest motiu que Llucia Ramis anuncia que “Fer ficció no és falsejar la realitat sinó explicar-la”.

Ben mirat, és poc rellevant voler argumentar si és fidel a la vida dels seus antecessors o només un reflex per a teixir aquesta novel·la curulla de bons moments i d’episodis singulars que la fan seva i única.

Retalls de memòria. Sí, són retalls de la memòria que dibuixen una història familiar autèntica i única. Com la que podem tenir qualsevol de nosaltres. Ni millor, ni pitjor, com s’acostuma a dir. És una història que t’abraça perquè és rica en anècdotes, amb personatges peculiars que queden gravats a la retina de la memòria i al mateix temps és tan propera que trobes coincidències que t’obliguen a assentir amb el cap o esbossar un somriure perquè et són conegudes i viscudes.

“Als seus fills, la meva àvia els aconsellava que duguessin roba interior decent, no fos cosa que tenguessin un accident i els metges haguessin de despullar-los i els veiessin amb unes bragues de cotó de gomes flonges.”

“Ma mare té una constància que forma part de mi sense interferir-hi, com si hi fos sense ser-hi.”

Té, al meu parer, més encants afegits: les ubicacions a s’illa de Mallorca, apunts amb agulles de París, Bèlgica o Brumina i la cirereta, la llengua mallorquina. Ai! Aquest almanco, l’adjectiu salat i mots de sa terra aspra i humida per sa mar que fan de la novel·la una història acomboiant, tendra i versemblant.

“…els mallorquins soterren les arrels com si fossin una àncora perquè els marees no arrosseguin l’illa a la deriva.”

El títol. Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes apareix en un poema de Pere Gimferrer que encapçala la novel·la. L’autora, no obstant esgrimeix que:

No em refereixo tant a una innocència perduda sinó a una sensació que mai hem tingut una innocència real. És una novel·la sobre la presa de consciència de la vida i la mentida conscient que creem per evitar una realitat que no ens agrada i poder viure en la il·lusió. És un error que repetim moltes vegades. Tota la vida fem veure que no ens adonem de les coses.

Llucia Ramis. La seva prosa s’empelta de l’austera terra mallorquina tocada pel vent.

“Els ulls de l’abuelo s’anaren entelant i ja no eren del color de la mar, eren dues gotes estancades a les roques.”

“…i el meu cor es fa arena i s’esmuny per un conducte desconegut.”

La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços, una mena d’alegria trista per les coses que no podrán llevar-nos mai perquè ja les vàrem tenir…

Posseeix una sensibilitat per fer fluir històries i enllaçar-les amb habilitat i rigor. Ploma àgil que m’ha complagut descobrir i que desvetlla que per molt que furguem en el propi passat i dels nostres ancestres, no escriurà, per res, el que serà de nosaltres demà.

Tanmateix, conèixer la història dels nostres antecessors ens pinta el quadre d’on venim i ens pot reconfortar quan apareixen interrogants sense resposta.

Finalment, m’acullo a un pensament més de l’autora que em genera curiositat i que invita a pensar-hi. Per què cada cop que versionem un fet “que hem sentit contar a ca nostra tota la vida, el tornam a inventar sempre que el contam”.

“Cada pic que recordam una cosa, diu mon pare, en realitat estam recordant el darrer pic que vàrem recordar-la. No tornam al moment en què la vàrem viure, sinó en aquell altre que ja era una revisitació. Recordam allò que inventàrem o que ens varen fer inventar.”

I per reblar-ho, recorro a un comentari de Flavia Company, a propòsit del seu darrer llibre Por mis muertos, en què comenta que proposa al lector la reflexió sobre la invenció de nosaltres mateixos. Importa el que és cert o importa explicar-ho de manera que ho sembli?

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis, Editorial Columna ♣