Hi va haver una época que vaig dedicar-la a llegir biografies, vides extraordinàries, que et descobrien que existeixen tantes vides com persones al món.

Era una época que la pròpia vida encara tenia poc recorregut i la seva lectura et donava ales a imaginar que la teva podia ser sinó extraordinària, sí única.

En la seva majoria eren biografies femenines: Alma Mahler, Coco Chanel, els diaris d’Anaïs Nin, Djuna Barnes, Jane Bowles, Josephine Baker, Camille Claudel o Frida Kahlo. Totes, sense excepció eren vides intenses, evocadores, torturades i extravagants. Totes, immensament viscudes. Era això el que m’atreia. Uns exemples que em deien a cau d’orella que la vida cal viure-la.

Han quedat allà, en el record d’una época i avui quan he topat amb un recull epistolar que escriu Elena Poniatowska sobre les cartes que envia Angelina Beloff a Diego Rivera durant 9 mesos després d’haver-la abandonat, reviscola la memòria sobre aquelles vides difícils. Sóc conscient que m’han deixat una empremta indeleble. Gosaria dir com una marca d’aigua que roman subliminalment. Probablement ja tinc més recorregut. He viscut i visc la meva pròpia i no tan sols em deixo omplir de les experiències d’altres sino que les puc mesurar o deixar que passin lliscant.

En quatre línies. Angelina Beloff, Quiela, va ser la primera dona de Diego Rivera. La relació va durar 10 anys. Corria l’any 1921. Vivien a París quan ell va marxar cap a Mèxic. Li anava enviant diners, però mai li va respondre cap de les dotze 12 cartes que intensament i amb desesper li va escriure Quiela.

“En el estudio todo ha quedado igual, querido Diego, tus pinceles se yerguen en el vaso, muy limpios, como a ti te gusta. Atesoro hasta el más mínimo papel en que has trazado una línea.”

Angelina Beloff va ser una pintora russa exiliada a París. Excel·lent pintora eclipsada pel “geni” Diego Rivera qui la va estimar fins que se’n va cansar.

“Ella me dio todo lo que una mujer puede dar a un hombre. En cambio, recibió de mí todo el dolor en el corazón y la miseria que un hombre puede causarle a una mujer.”

La dependència malaltissa. És un testimoni brutal d’amor i dependència que sacseja i fa mal perquè detesto la submissió, l’anulació, la nímia autoestima que es va fonent per a dibuixar una ànima aspra i desolada, que queda com un parrac. Ho detesto perquè dissortadament no és cosa del passat. Segueix vigent.

“Debería quizá comprender por ello que ya no me amas, pero no puedo aceptarlo.”

“Después de todo, sin ti soy bien poca cosa, mi valor lo determina el amor que me tengas y existo para los demás en la medida en que tú me quieras.”

I és que encara no s’ha après que l’amor no es pot forçar a través de la compassió? Com esmenta lúcidament Zadkin un dels amics d’Angelina.

…después de todo fui tu esposa y estoy segura de que me amaste. No tengo más que ver el retrato que me hiciste para sentir tu ternura; la veo en la inclinación de mi cabeza, en la suavidad de las cejas arqueadas, en la frente amplia en todos sentidos, como queriendo expresar lo que percibías en mí de inteligencia y de sensibilidad.

Sobre Diego Rivera. Se’n saben moltes coses d’aquest pintor; m’agraden, però, aquestes paraules que prodiga amb certa condescendència un dels secundaris de la novel·la, tot parlant de la necessitat del pintor de tornar a Mèxic i deixar Europa: “Es un salvaje, los salvajes no están contaminados por nuestra decadente ci-vi-li-za-ción, pero ten cuidado porque suelen tragarse de un bocado a las mujeres pequeñas y blancas.”

D’aquesta manera, ens trobem a les mans amb Querido Diego, te abraza Quiela. És així com Angelina Beloff inicia i acaba cada carta, incansablement.

París. El món bohemi. He volgut anar una mica més enllà amb un intent per maquillar tanta solitud. Estem a principis del 1900, movimient artístic efervescent de pinzells tan memorables com Modigliani, Picasso, Juan Gris o el mateix Diego Rivera. I m’he submergit en les obres d’aquests mestres i m’he deixat gronxar per la riquesa dels colors, les siluetes que donen forma a un imaginari que et fa volar cap a un món que t’inventes, un món que crees amb ànimes lliures de prejudicis i que anomenes bohemi.

M’agrada trobar-los com a secundaris, com a comparsa de la història. Formen part del tot i apareixen en la vida rutinària d’aquesta dona esparracada i sola.
 

 

 

Aquest quadre de CRW Nevison és la portada del llibre. Impedimenta la torna a clavar. Tenen una sensibilitat extraordinària per les portades.

Us convido a llegir la ressenya de L’Espolsada.

“Querido Diego, te abraza Quiela” d’Elena Poniatowska amb edició impecable d’Impedimenta. Us podeu descarregar el primer capítol ♣