M’enamora la gosadia d’aquest arbre que es permet florir quan encara no “toca” i que pinta de blanc i rosa els camps marronosos. La flor de l’ametller és la nota de color en la grisor de l’hivern i ens regala, any rera any, la il·lusió que la primavera ja s’acosta… I, momentàniament, m’ho crec!

Aquests fragments de Joan Maragall escrits el 1904 em roben el cor; no els coneixia i em semblen un petit homenatge a aquest arbre de flors generoses.

Aquest mes lo bonic són els ametllers que floreixen. Hi ha un esbojarrament d’innocència en el florir d’aquests arbres. Són valents, com hi ha món! Sembla que no sàpiguen lo que es fan. Només que tenen pressa per florir i, au! a florir.

No s’atenen a lo que és i a lo que ha d’ésser. No pensen en lo lluny que és encara la primavera, ni amb els freds que encara esperen. No tenen compte a fullar primer, tastant els aires. Sinó que es veu que a mig primer son se desperten amb la gran frisança de florir, i sense escoltar ordre ni consell, se llencen alegrement a lo que el cor els demana […].

I un dematí de gener sortiu enfredolicats a la finestra, veiam si neva, i us trobeu amb la florida estesa dels ametllers que riuen! I aquella rialla vos pren, i rieu amb ells. Vos rieu del fred, i de tot l’hivern, i de la neu que vinga, i de la mort que espera. Però no amb el riure amargat del cansat de viure, […] sinó amb el riure lluminós d’innocent, per qui la paraula mort no té cap sentit […].

L’ametller és esplèndid: llença les flors al fred sense comptar lo que n’esdevinga; i amb una anyada ensopegada en paga deu de perdudes. Perquè la flor de l’anhel és molt fecunda.

Jo, de l’ametller ne diria l’arbre de la llibertat; i en plantaria un a cada casa per ensenyança. I els nostres fills naixerien lliures, i les nostres filles deslliuradores d’esclaus: dels esclaus de l’ordre, dels esclaus de la prudència, dels esclaus de la mort.

 Joan Maragall,1904 ♣