Descobrir els contes d’Alice Munro. Si la memòria no em traeix va ser en un taller sobre l’arquitectura del conte a La Central. Em va atraure la forma directa, sense embuts, de relatar històries quotidianes, de gent normal, de carn i ossos, sense, carregar les tintes, com diu Javier Marías, i aconseguint una emoció profunda, que provoca sentiments de proximitat, de tendresa i sovint de compassió i, d’un realisme aclaparador. Els seus relats condensen vides senceres i més que llegir sembla que els escoltis, sembla que Munro t’ho estigui explicant.

Bien. Si alguna vez volvíamos a encontrarnos sería lo mismo de siempre. O si no nos encontrábamos más. Un amor inútil, consciente de su lugar. Nada arriesgado y sin embargo vivo como un hilo de agua dulce, una fuente subterránea. Con el peso de ese nuevo silencio, ese sello.
En todos los años de nuestra amistad menguante nunca le pedí a Sunny noticias de él, ni las tuve.

El fragment correspon al conte Ortigas, del llibre “Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio”

El passat 10 d’octubre, Alice Munro, 82 anys, va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura 2013. I el món literari es va desfer en elogis:
“Ningú ha desconstruït com ella el desencís romàntic, com allò que se somia no té res a veure amb el que acaba passant“ ha destacat el secretari de l’acadèmia sueca. “És la mestra del conte contemporani“, destaca el jurat.
Maria Bohigas, la seva editora en català apunta que un dels temes principals és “la recerca de la llibertat interior dels personatges”.
“Está al nivel de los mejores como Chéjov, Maupassant y de Borges”, afirma Javier Marías. “Consigue transmitir una profunda emoción con personajes normales en una época en la cual se privilegian los buenos o malos sentimientos que rozan la cursilería”.

Escriptora de contes. L’article de Xavier Serrahima llegit al Núvol descriu a la perfecció com aquesta autora construeix la seva obra. Hi coincideixo al cent per cent i, sens dubte, jo no ho podria expressar millor: “Confecciona unes peces d’orfebreria literària que li han valgut la comparació amb Chéjov. A Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.

-Qué alegría verte –exclamó ella, y le tiró de las orejas-. Podrías haberte marchado. Haberte marchado sin el menor reparo en abandonarme. Abandonarme. Abandonada.
El mantuvo la cara apretada contra el pelo blanco, la coronilla rosa, la dulce curva del cráneo. Ni en sueños, dijo.

Aquest mini fragment és del conte Ver las orejas al lobo que Sarah Polley va adaptar al cinema amb la pel·lícula Lejos de ella que protagonitza Julie Christie. No us en dic més, visioneu el tràiler.

Especialment recomanada la ressenya de la Fe. Com engruna Estimada vida, el darrer llibre de l’autora. Us en trasllado un trosset: “Deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, unes històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d’un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració pren un altre caire. El que m’ha sorprès de la prosa continguda de Munro és com de cop i amb un revés la història és capgira com un mitjó…” però llegiu-la sencera aquí.

En català s’han publicat: “Estimada vida”, “Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni”‘ i “Massa felicitat” per Club editor. En castellà publica Lumen i RBA.

L’autora ha declarat que no té intenció d’escriure més. Esperem que no ho acompleixi. Mentre acabava aquesta entrada, però, he escoltat a la ràdio que l’autora no recollirà personalment el premi per problemes de salut.