És rodona, ben lligada on totes les peces encaixen. Que la música t’acompanyi durant tota la història, fa que visquis amb més intensitat les inquietuds, les angúnies i els moments de felicitat dels personatges.

He llegit “La casa del silenci” sense silenci. A la contra del llibre, una de les frases acaba dient: “…La casa del silenci, on la música no deixa de sonar…” Un cop encetada la novel·la, vaig decidir posar-ne la música. I així, submergida en el Concert per a dos violins, J.S. Bach ha guiat bona part de la lectura. M’ha embruixat i m’he sentit molt més a prop del relat; així és com la narradora ens descobreix que la música de cadascun dels dos violins encaixa com un guant amb la personalitat de la Teresa i de l’Anna.

És la vida de tres dones, i també algun home diu Blanca Busquets, orquestrada per un violí Stainer, que va de mà en mà, i reconduïda amb destresa pel Karl, el director, compositor i erudit que fa aflorar la seva passió per la música.

Aquí en teniu petits retalls:

El meu pare tenia una autèntica obsessió pel concert per a dos violins de Bach, això m’ho explicava la mare sempre. Mark

La nena del llibre tocava el violí i jo remenava escombraries. I això no hi havia qui ho canviés. Teresa

Aquell dia, quan l’ànima encara no s’havia evaporat, vaig tornar a casa i vaig dir al meu pare, per cert, he de comprar urgentment un violí, el que tinc és de nena. Anna

Hi ha ben poca gent que posi ànima a la música. Karl

I, la Maria, la minyona, amb els seus silencis rodons com una nota rodona aconsegueix ser la part principal de la partitura. Probablement, és el contrapunt a tanta erudició i ens en fem còmplices fàcilment amb gestos tan senzills com treure la pols del bust de Beethoven, mirar pel forat del pany o menjar xocolata desfeta a la cuina de la casa on serveix.

“La casa del silenci” Blanca Busquets ♣