Una capa fina vela els caps de les muntanyes. El sol és només una esfera esgrogueïda i gris darrera la boira. Regalima humitat per les finestres del cotxe i noto com el fred penetra indeleble dins meu.

Fora tot és gris. La carretera, el cel, les poques cases de l’entorn emanen quietud, poc soroll, sembla que anem a ralentí. És la impressió d’haver aturat les busques del rellotge. Es palpa amb els dits una serenitat enyorada.

Dins meu és ple de colors. Ho puc percebre més enllà de la llisor del cel gris que ve matisat de violeta, de blau verd i de llepades blanques que li donen una claror irisada.

Els arbres nus, espigats enfilen cel amunt i bressolen els nius, ara, al descobert.

S’escola un fred viu per la finestra mal tancada. Deixo el llibre damunt el llit i m’aixeco per ajustar-la. Miro enfora i em quedo encantada. M’embolico amb una manta que reposa en el braç de la butaca i surto descalça a la terrasseta. El fred em sega la cara. Quedo fascinada per la nit fosca, il·luminada per espurnes tremoloses que no sé si és perquè els ulls se m’han negat per la gelor o per l’emoció de l’espectacle: estic envoltada d’estels i sento que m’abriguen com una bufanda de llana verge, dolça i flonja com l’escuma.

Inspiro l’aire amb felicitat aclucant les parpelles lleugerament.

Retallo pensaments amb tanta nitidesa com aquests estels que impertèrrits mantenen la seva posició sense importar quin és el seu destí. Hi ha imatges impossible d’immortalitzar per transmetre al món. Queden a la retina, a la meva retina. Hauré de fer l’esforç de materialitzar-ho amb paraules.

Milers d’estels retallats en un fons negre com la gola d’un llop. Milers d’estels retallats en un teló de fons negre abovedat, llis, sense cap màcula.

Em somric. Sóc feliç.

Montse Frauca ♣