Etiquetes

, , , ,

Europa 004Vàrem quedar per fer un cafè, jo li havia dit que potser seria poca estona perquè m’esperava el Pol que volia anar a comprar-se roba, que amb el canvi de feina la que tenia era una mica tronada. Ara, després de cinc anys de no dur americana, n’ha de tornar a portar. Ves, com és la vida, oi? Li explicava neguitosa tot parlant pel mòbil mentre acabava d’enllestir l’informe de consums que m’havien demanat a darrera hora.

Vàrem quedar, doncs, l’endemà a la cocteleria on solíem veure’ns, en un passatge on no hi entra el soroll. És una bombolla dins la gran metròpoli. Vaig arribar primer jo, havia estat de sort i aparcar va ser com aterrar en una pista solitària, la zona blava m’estava esperant. Cling, cling, cling, tres euros em van permetre tenir la certesa que el meu cotxe estaria resguardat dels ulls inquisidors de la guàrdia urbana. Baixava a pas lleuger pel carrer i resseguia els aparadors a banda i banda per estar al dia del que es porta. En arribar a la cocteleria vaig prendre la taula de sempre, també teníem taula, sí. Amb el temps, et vas fent llocs, racons i estones i, amb la Sílvia, havia passat exactament això. Uns quants anys de confidències, gairebé set tardors que ens coneixíem i això trava una relació. Feia ben bé mig any que no ens vèiem, entre una cosa i l’altra, no acabàvem de trobar el moment, malgrat parlàvem sovint per whatsapp.

Vaig asseure’m de cara al carrer per veure-la entrar. Mentre, em vaig encantar amb el reguitzell de begudes, escrit al mirall amb lletra blanca rodona que tenia a mà esquerra. Vaig aprofitar per repassar quina fila feia sense haver-me retocat el maquillatge en tot el dia, ni tan sols renovar el pintallavis. Em vaig passar el tou de l’índex per sota els ulls per treure algun petit rastre de rímel.

El local era mig ple, se sentia una remor de converses indesxifrables, agradable: vaig relaxar-me. Un parèntesi que em curava l’estrès del dia.

Només havien passat uns minuts i em semblava una llarga espera, quan la Sílvia va entrar. Vaig sentir que se m’il·luminava la cara, el cor em va bategar un xic més de pressa. Ella va buscar-me allà on esperava descobrir-me. Que elegant! vaig pensar, sempre amb aquest estil tan propi. Vaig aixecar-me, ens vàrem abraçar i ens vàrem fer un petó d’aquells que els llavis premen la galta significant que-feliç-estic-de-veure’t. Després d’intercanviar quatre frases fetes i, demanar un parell de copes, li vaig preguntar si tenia novetats per explicar, i vaig intuir que alguna cosa no rutllava… No em mirava als ulls.

A partir d’aquell moment, va descarregar damunt meu una tempesta que encara avui em costa recordar com vaig sortir-ne. De cop, el món es va tornar gris, li vaig buscar els ulls, i li vaig exigir que m’ho expliqués de nou perquè no entenia res –val a dir, que costa processar, a la primera de canvi, quan et donen una batzegada inesperada-. Havia estat fortuït, em deia. Jo restava muda. I va tornar a començar: va ser després d’un sopar de companys de feina, que, possiblement, vaig beure massa i el Raül –un company de feina de la Sílvia-, va topar-se amb un conegut –el meu marit- en el club on preníem l’última copa. Jo seguia muda. Li clavo la mirada, aixeco les celles tot esperonant-la a que segueixi. Va ser tot molt ràpid, un parell d’insinuacions i vam acabar al carreró del darrera, a l’ombra d’un fanal. Drets al carrer? Li vaig etzibar amb mala bava. Sí. I la Sílvia abaixava la vista cap a la copa que ja havia apurat mentre, jo encara no havia tingut temps de mullar-me els llavis. Això va ser…? Va ser la setmana passada, va afirmar.

Estava tan emborinada que no sabia què dir però procurava buscar excuses per mitigar la humiliació i la ràbia que em pujava a gambades estómac amunt, deixant anar glopades d’acidesa, per anar a trobar la gola. Vaig retrocedir nou anys, quan el Pol i jo ens vam conèixer: tots dos portàvem històries viscudes, no ens estrenàvem en les relacions de parella, ja havíem estat tocats per abandonaments sobtats i episodis foscos. La nostra relació va ser l’intent de redimir-nos d’aquests passats tan poc gloriosos. Ens enteníem perfectament i una de les claus de la nostra entesa era la transparència i donar per fet que jugàvem net. Anava sentint una escalfor a les galtes que no em permetia ser raonable, un impuls em va fer tancar els punys i, el meu cervell però, que treballava a la màxima revolució imaginable va formular-me: sabia la Sílvia qui era el Pol? Impossible! No ens havíem trobat mai tots tres. Tant el Pol com jo teníem amics “propis” amb els quals no havíem interactuat mai. Ens agradava tenir parcel·les pròpies. Ho sentíem com una particularitat de la nostra relació. Havíem creat universos paral·lels?

Quan vas saber que era el meu marit? L’endemà. L’endemà? Sí. Ja t’he dit que va ser un pim-pam i ni jo estava massa lúcida per parlar, ni ell va mostrar interès en intercanviar informació personal. Per tant, l’endemà i com que la curiositat pot més, vaig provar sense més si estava a facebook. Jo no hi sóc a facebook!, vaig precipitar-me. No, Alba, tu no hi ets, però ell sí! És ben senzill saber d’algú si està a les xarxes. No és cap novetat!, es va defensar la Sílvia. I va continuar, la majoria ens mostrem com un llibre obert, és molt fàcil fer-te una idea de qui és qui. Us vaig veure en vàries fotos a tots dos i, vaig lligar caps. Ho sento. Ho sento. Ho sento… va reverberar agònicament intensa.

Per què m’ho expliques? vaig llançar totalment desmuntada. Què per què t’ho explico? Perquè potser tens alguna cosa a parlar amb el Pol? Tinc la desagradable impressió que no he estat la primera, ni potser seré l’última.

Mentre intentava processar el daltabaix i sense saber massa com encaixar-ho, encara vaig insistir: I tu, Sílvia, tu què? Ella més serena que jo després d’haver buidat el pap, i jo, que percebia com el meu món es posava a tremolar i deixava de rodar, i tal vegada amb un to contingut per evitar ofendre’m, em va dir als ulls la frase mítica, estigues tranquil·la, només va ser un polvo. La hi havia sentida dir moltes vegades i havíem rigut a cor que vols quan m’explicava les seves peripècies amoroses. Avui no rèiem. Volia sentir que la meva ànima s’alleujava, perquè no havia estat res important, desitjava esborrar aquella conversa i rebobinar la situació fins just abans de la seva arribada i tornar a començar, però ja estava fet i el tema no era aquest. El tema, ara, érem en Pol i jo.

A partir d’aquí, vaig anar omplint forats al relat que m’anava explicant i no vaig poder retreure-li res. Més aviat, vaig abaixar els ulls avergonyida i incòmode. Vessant ràbia i decepció.

Vaig trobar un bocí de serenitat en un racó del meu desgavell per poder trucar al Pol i dir-li que no em seria possible acompanyar-lo a comprar roba, que ens trobaríem a casa. De cop i volta, totes les prioritats s’havien mogut. Ara tenia un tema important a resoldre. I com més aviat millor.

Mentre m’aixecava i prenia la bossa vaig topar amb la meva imatge al mirall que només veia guixat de blanc. Em va retornar una careta del meu rostre, una careta esblaimada en la que no m’hi vaig reconèixer i que demanava amb un crit sord una resposta: per què?

El meu món, però, tornaria a rodar.

Montse Frauca ♣

Anuncis