Etiquetes

, , , , ,

book-darts_fedrigoni

book-darts_fedrigoni

M’inspiro en un article on apareixen les 10 darreres línies d’una selecció de novel·les de renom.

I corro a la llibreria i sense pensar-m’hi massa trec 1, 2, 3, 4, 5 i 6 novel·les. Totes em diuen coses diferents i n’arrenco les darreres línies. Assaboreixo un regust llunyà, d’haver fet una bona lectura, d’haver tret algun pensament profitós, d’haver gaudit de lletres ben escrites.

L’estimava, Anna Gavaldà. Va ser la revelació d’una lectura senzilla però corrosiva i intensa sobre la Chloé, una dona ferida que busca la manera de refer la seva vida.

-Me n’aniré a dormir, et deixaré a les fosques si és això el que vols, però abans d’apagar el llum et voldria fer una pregunta. No te la faig a tu, no me la faig a mi, la faig a les bigues: oi que a aquella fillona meva li hauria agradat més viure amb un pare més feliç?

 

1Q84 (1), Haruki Murakami. Un món en aparença normal que va mostrant lleus desajustos fins a desplegar-se el món oníric Murakami. Excepcional.

A partir de ahora viviré en este mundo, pensó Tengo con los ojos cerrados. Todavía desconocía cómo se había originado aquel mundo y bajo qué principios funcionaba. No tenía ni idea de qué iba a ocurrir a partir de entonces. Pero no importaba. No había que tener miedo. Independientemente de lo que aguardase, sobreviviría en aquel mundo de dos lunas y encontraría su camino…Voy a encontrar a Aomame, se dijo Tengo con absoluta determinación. Pase lo que pase, sea como sea este mundo, sea quien sea ella.

 

Afirma Pereira, Antonio Tabucchi. La història commovedora d’un vell periodista sol i dissortat. Entranyable.

Li va semblar un bon nom, Pereira. El va entaforar a la maleta i va agafar el retrat de la seva dona. Te m’emporto, va dir-li, val més que vinguis amb mi. Va posar-lo cara amunt, perquè respirés bé. Després va llançar un cop d’ull al voltant i va consultar el rellotge.

Valia més afanyar-se, el “Lisboa” sortiria al cap de poc i no hi havia temps per perdre, afirma Pereira.

 

Un viejo que leía novelas de amor, Luis Sepúlveda. És d’aquelles novel·les que no s’esborren de la memòria. Són dolces, màgiques i intensament emotives.

Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonía, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana.

 

Història del món en deu capítols i mig, Julian Barnes. Una història de la humanitat brillantment capgirada. Irònica i divertida.

Vaig prendre una tassa de xocolata desfeta amb la Brigitta, que va tenir la gentilesa de passar a veure’m; més tard vaig fer l’amor, però amb una sola dona. En acabat vaig sospirar i em vaig tombar, conscient que l’endemà al matí començaria a prendre la decisió.

He somiat que em despertava. És el somni més antic de tots, i l’acabo de tenir.

 

Dissabte, Ian McEwan. Seguidora de l’autor, aquesta és una de les que em va atrapar des de les primeres línies. La història succeeix en vint-i-quatre hores i les escenes i entrades dels personatges flueixen tan naturalment que no t’adones de com es gira la vida plàcida i harmoniosa d’una família a una situació angoixant i asfixiant.

Dormir deixa de ser un concepte, és una cosa material, un mitjà de transport antic, una cinta mecànica que avança lentament i el transporta cap al diumenge. S’emmotlla al cos de la Rosalind, al seu pijama de seda, la seva olor, la seva escalfor, la seva estimada forma. Cegament, li besa el clatell. Sempre hi ha això, és un dels darrers pensaments que té. I després: només hi ha això. I finalment, amb calma, la caiguda: el dia ha acabat.

Advertisements