I si encara us queda algun racó a la maleta, o ja sou a destí i us heu quedat orfes de lectures, m’atreveixo amb dues novel·les més. Aquestes són gruixudes, no pel número de pàgines sinó per la profunditat de les reflexions que hi podem arribar a fer. Que hi entrem amb més o menys detall, sol estar a les nostres mans. Com sempre.

Trobo que totes dues t’aporten un bany de realitat que penso que de tan en tan és terapèutic per a sospesar el que som dins aquest univers de vides tan llunyanes i desconegudes.

 

M’impressionen les novel·les d’aquesta talla moral -com també poden ser La quarta paret, El xal, Els nens de la revolució, … – sento ser més i més ignorant en el coneixement de la fragilitat i grandesa del ser humà. La sorpresa sol ser majúscula. Què “plans” que arribem a ser els homes i les dones del món occidental que hem viscut entre cotons. En aquesta història afloren tots aquells temes que llimen i llimen fins a tocar l’os: la prostitució, la solitud, la capacitat d’adaptació, la generositat, l’amor sense reserves. Una història plena d’històries on cap ni una existiria sense l’altra perquè s’alimenten i creixen solidàriament. Personatges con la Rosa fan gran l’espècie humana i homes com el Momo fan plorar per l’honestedat ingènua que traspua i que et fa patir perquè és fàcilment carn de canó.

 

Recent premi llibreter, és una lectura immensa sobre el trasplantament d’òrgans. Coneixem el final de la història des d’un bon començament, perquè el relat s’inicia amb una vida que cessarà després d’unes hores.

Ras i curt, és una novel·la que obliga a interrogar-te sobre la reacció davant la cruesa de la mort sobtada d’un ser estimat, com s’encaixa, com ho comuniques i com es planteja la petició de donació d’òrgans d’un home jove, molt jove que està cerebralment mort mentre el cor li batega i, que pot salvar la vida d’una dona que penja d’un fil.

L’escriptura de Maylis Kerangal és precisa, ràpida, amb una exactitud de bisturí. A voltes tan pulcra que sembla pretengui evitar que es desbordin els sentiments. I és que la situació és crua i dura, despullada de retòrica i colors.

És així que llegim sobre aquest tema tan delicat, sense respostes partidistes, les coses passen en vint-i-quatre hores en un engranatge perfecte. No hi ha lloc per a cap error en “aquest estrany viatge d’un cor de príncep” tal i com defineix l’autora.

La vida al davant, Romain Gary
Reparar els vius, Maylis de Kerangal, totes dues d’Angle Editorial ♣