Recomanar llibres és sempre difícil. És tan subjectiu que tot i que et posis a la pell de qui t’ho demana, acabes per recomanar les teves lectures preferides.

Avui, però, no re-co-ma-na-ré, sinó que després de triar els llibres que m’enduré a la maleta, n’he fet una llista i amb unes pinzellades del per què de la tria, aquí us la deixo. De ben segur que no els llegiré tots, però vaig carregada, no fos cas que em quedés sense lectura!

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis. Entre els apunts llegits i una entrevista a l’autora pel digital de cultura, Núvol, m’han empès a posar-lo a la llista. Paraules de l’autora: «És una novel·la sobre la presa de consciència de la vida i la mentida conscient que creem per evitar una realitat que no ens agrada i poder viure ern la il·lusió. És un error que repetim moltes vegades. Tota la vida fem veure que no ens adonem de les coses.»

Publicada per Edicions Columna, en aquest enllaç, trobem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llucia Ramis en la presentació de la novel·la i que comença així: Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”.

La trama matrimonial de Jeffrey Eugenides, autor de “Las vírgenes suicidas” i “Middleessex”. Pendent d’estrenar lectura amb aquest escriptor, diuen d’ell que treballa amb agilitat i és una ploma capaç de transmetre amb claredat, senzillesa i autenticitat. Molt resumit, es tracta de llegir les peripècies i tribulacions amoroses entre tres joves estudiants i els problemes d’amor de la protagonista que comencen quan les seves lectures de teoria literària desmunten la idea que té de l’amor. Interessant l’entrevista a El País i la ressenya a Nosaltres llegim.

Un apunt: «Així va passar un any. Un any sencer de privació. El Mitchell va deixar de visitar l’habitació de la Madeleine. Gradualment, ella i ell van derivar cap a ambients diferents. Ell no l’oblidava… »

Un dia qualsevol de Tatiana Sisquella. El recull d’una selecció d’articles que va escriure a la contra del diari ARA, que vaig anar llegint regularment cada dissabte i que encara enyoro. Com diu Ester Pujol, l’editora de Columna, vull recuperar el “petit oasi” que eren els seus textos:

«Saltar dins un banyador i fer un tros del camí de ronda. Llepar una pell salada. Mossegar una síndria que regalima i somriure amb la boca plena. Xerrar per xerrar amb les ulleres de sol posades i deixar alguna frase sense acabar… »

Fulles d’herba de Walt Whitman. Per dedicar unes estones, m’imagino al capvespre quan el sol decideix plegar, a la poesia, amb el pensament oxigenat, els ulls descansats i respirant natura…

“Jo em celebro i em canto,
I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,
Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.”
Cant de mi mateix

 

Por mis muertos de Flavia Company. Escriptora que d’ença vaig llegir Que ningú no et salvi la vida, va deixar-me un pòsit, una sensació semblant a que havia-de-seguir-llegint-la. No he recorregut a la seva obra anterior, però quan ara, ha publicat el darrer, m’he dit que, era el moment.

«He pogut escriure i viure sense deixar de ser qui sóc.» Entrevista d’Eva Piquer.

Un pessic: «Tiene la costumbre desde que, cuando era niña, su abuelo le contaba historias supuestamente autobiográficas y casi inverosímiles que la entusiasmaban y que, como muchos años después dedujo, eran mentira de principio a fin…»

La copia de Van Gogh de Mercedes Salvador. Una de les novel·les que m’enduc i que em fa molta il·lusió dedicar-li temps és l’opera prima que ha escrit una bona amiga, la Mercedes Salvador, qui s’ha llançat després de molts anys de treball i angúnies a regalar-nos la seva obra que promet moltes emocions. «Me costó 10 años pero aquí estoy con La copia de Van Gogh.»

Sinopsi. Míriam, barcelonesa, y Helena, un espíritu libre, traban amistad durante los veraneos en la isla de Mallorca. La fuerte conexión que nace entre ellas durante su infancia se verá sometida a lo largo del tiempo a enormes dificultades que la pondrán a prueba.

 

I, això sí, deixem volar la imaginació… bones vacances!

Font. Totes les imatges són d’Eldasign