Marguerite Duras neixia a Saigon el 1914.
L’any 1984 ens sorprenia amb la novel·la que ens remunta riu amunt, als primers anys que determinaran la seva vida: ens situem als anys 30. En el transbordador que travessa el riu Mekong, un xinès riquíssim s’apropa a una petita noia blanca de quinze anys que acabarà estimant.

L’amant: emotiva narració autobiogràfica que explica la història d’amor entre una adolescent de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Ella, bellíssima
« Podria errar-me, creure que sóc bella com les dones belles, com les dones mirades, perquè veritablement em miren molt. Ja sé, però, que no és una qüestió de bellesa sinó una altra cosa, per exemple, sí, una altra cosa, per exemple d’esperit. »

D’una família en situació molt precària
« Porto un vestit de seda natural, gastat, gairebé transparent. Anteriorment era un vestit de la meva mare, un dia ja no se’l va posar més perquè el trobava massa clar i me’l va donar. És un vestit sense mànegues, molt escotat. Té aquella lluïsor que agafa la seda natural amb l’ús…M’hi vaig posar un cinturó de cuiro a la cintura, possiblement un cinturó del meus germans… »

Ell
« L’home elegant ha baixat de l’automòbil, fuma una cigarreta anglesa. Mira la noia del feltre d’home i de les sabates daurades. S’hi apropa lentament. És visible, està intimidat. No somriu deseguida. De seguida li ofereix una cigarreta. Li tremola la mà. Hi ha la diferència de raça, no és blanc, cal que la superi, per això tremola. »

Una història intensa, plena de desig
« Va arrencar el vestit, el va llançar, va arrencar la calceta de cotó blanca i la va portar nua al llit. Aleshores es va tombar cap a l’altre costat del llit i es va posar a plorar… »

Els petons al cos fan plorar. Diria que consolen. En família no ploro.

La narració de Duras és bella, molt bella i una manera d’apreciar-ho és llegint-ne fragments en veu alta. Es respira íntimament la prosa, subtil, lleugera, ràpida sense retòrica i amb tots els detalls i matisos que paradoxalment vénen dels silencis, de les imatges cinematogràfiques i, de la broma baixa, a primera hora del dia, sobre el Mekong.

« Ha encès una cigarreta i me l’ha donada. I m’ha parlat molt baix, a cau de boca.
També jo li he parlat molt baix. »

I és tal i com descriu Bertrand Poirot-Delpech a Le Monde, l’autora convida, amb una generositat que només tenen els grans com ella, a que contemplem aquesta història d’amor des de dins, tot regalant-nos la il·lusió que podria ser la nostra, pròpia i única història d’amor.

« Par je ne sais quelle générosité qui est le signe des grands, I’auteur ne nous donne pas à contempler du dehors une belle histoire dont nous serions exclus, incapables, mais nous offre l’illusion que ce pourrait être la nôtre, que la nôtre mériterait le même embellissement indécis, que ça y est, elle en est éclairée du dedans, de cette lumière sans source que diffusent les brouillards. »

Possiblement l’hàgiu llegida, aquesta novel·la tendra, aspra, plena de sol·litud i sensualitat. Us convido a rellegir-la sense pressa en aquests dies d’estiu somnolents i mandrosos, d’hores allargassades per la calor.

L’amant, Marguerite Duras, Tusquets editors ♣