Etiquetes

, , ,

crystal bulbs 00Dels llibres que he llegit aquest any que acabem de tancar, n’hi ha un que m’ha colpit profundament.

Adreça desconeguda, MAUS, Flors d’ombra han estat lectures estremidores, però, el que s’hi afegeix a “Jo confesso” és la destra manera en que Jaume Cabré fa aparèixer la universalitat del mal en la història de la humanitat. El mal és l’actor principal.

He trigat uns dies en acomiadar-me’n. Necessitava digerir, particularment, el desenllaç que es cuina en les darreres cinquanta pàgines. Un cop llegit i deglutit he entès per què la crítica i el mateix autor posen l’accent en aquest tema: el mal. Ni maldat, ni perversió, sinó el MAL. Jo hagués preferit parlar d’una història d’amistat, d’amor, de perdó i de memòria que també hi són; però el mal i les seves extensions com la crueltat, l’enveja i la cobdícia són irremeiablement el cor de la novel·la. M’he quedat reflexionant amb el llibre tancat a les mans i, mirant al sostre he recordat les paraules d’una amiga del club que es qüestionava: és inevitable el mal? Com és possible que s’arribi a aquests extrems? I jo, ho rumio i em repeteixo que sempre hi ha una raó en tot allò que fem i diem. El motor del mal, després de reflexionar-ho penso que té molt a veure amb l’enveja i la poca estima vers un mateix.

crystal bulbs 02

Ha de vèncer sempre el mal? Vull creure que no, per això, cal llegir en positiu les paraules del pensador britànic d’Edmund Burke:

“L’únic que es necessita per a que el mal triomfi és que els homes bons no facin res.” 

o les d’Alessandro Tomasso Manzini,

“El veritable mal per a l’home no és que el pateix, sinó el mal que fa.”

La sinopsi. M’agrada molt l’entrada que fa Bruno Corty sobre la novel·la: Un ancià escriu les seves memòries. El temps apressa. Els records s’esvaeixen, la foscor va guanyant terreny. Adrià Ardèvol té molt a dir encara. Ell, que havia estat un nen superdotat que parlava una dotzena d’idiomes, erudit i un intel·lectual avançat a la seva època. Adrià Ardèvol ens porta per Europa al llarg de diversos segles, des de la Inquisició al franquisme passant per Auschwitz. Una història del mal des del punt de vista d’un home a punt de tirar la tovallola després d’acomiadar-se un cop més dels seus vells amics, el xèrif Carson i l’indi Àguila Negra, les joguines amb dots de paraula i que esdevenen la seva consciència. Adrià Ardèvol ens recorda que no ens hem de deixar enganyar per les aparences. En el transcurs del relat, ens canta el seu únic amor, la Sara, perduda, retrobada, perduda novament. Pàgines que vessen angoixa, exaltació, culpabilitat i remordiments,

Un respecte immens.Jo confesso” és una obra poderosa que s’ha de llegir a poc a poc. És una lectura exigent, molt exigent. No és novel·la per a llegir amb el cap espès perquè et demana que hi siguis. Una peça d’orfebreria, rodona, perfecta que t’arriba com un plat cuinat a foc lent, amb molta dedicació. El ritme no devalla en cap moment, cada episodi llisca fluidament i cavalca amb naturalitat amb el proper. Amb tanta naturalitat que a voltes, has de tornar una mica enrere per escatir que estàs deixant el segle XIV i entrant de ple a Auschwitz -o és que són situacions tan macabrement similars que el cervell no ho pot distingir?-. Aquesta és una tècnica que abunda en tota la novel·la.

Però, l’autor encara estreny una mica més la corda, tècnicament parlant, cosa que m’ha captivat: l’alternança de la primera a la tercera persona i que pots trobar fàcilment en un mateix paràgraf. Aquí sí, que o estàs concentrat o perds el fil momentàniament. És però, un repte que l’autor et planteja com a lector i que l’honora com a escriptor.

crystal bulbs 01L’altre protagonista. El personatge que no deixa d’aparèixer i fa de nexe entre el passat i el present és l’Storioni, un violí que veiem néixer, 1764, i passar de mà en mà. Ens condueix per les èpoques més tenebroses de la història de la humanitat. Com diu una ressenya literària francesa, “Un violon est le fil rouge de cette histoire écrite en lettres de sang”.

Jaume Cabré. Vaig tenir el privilegi de sentir Jaume Cabré de primera mà i em va embadalir la passió que transmet per la literatura perquè viu en la literatura.

“Quan escric, componc, llegeixo en veu alta per a comprovar que té ritme musical.”

Esmenta que les primeres pàgines d’una novel·la són un contracte amb el lector, que signa o no. Moment en que el lector decideix continuar o no.

Explica amb enorme humilitat que vol que el lector s’esforci, descobreixi. Fuig de les evidències, mostra però no explica. És una de els seves dèries. Destil·la els recursos necessaris. No hi ha res gratuït.

Ens parla de la manera en que teixeix els personatges i que els viu intensament. En aquest moment, sento que ens obra la porta del seu obrador. Se’m fa la boca aigua quan relata, com si ens expliqués un conte a la vora del foc, que el nom és el darrer pas per a tancar un personatge. I l’emprova, com si es tractés d’un barret, el fa caminar per veure si li escau… i desitja que sigui a la primera sinó, no li agrada gens haver-lo de canviar. Em sembla magnífica l’escena. I és que com bé diu,“la vida està feta de detalls igual que les novel·les”. Un mestre.

Jo confesso, Jaume Cabré Proa ♣

Anuncis