Etiquetes

,

Una amiga amant de les lletres em recomana que llegeixi Intemperie de Jesús Carrasco i quan li demano a la Fe, em diu que és un autor “futurible”. Per tant, no em calen més inputs per a començar entusiasmada aquesta lectura.

I d’entrada us diré que tot i que fa dies que el vaig acabar, encara visualitzo escenes en moments que baixo la guàrdia, mentre torno conduint cap a casa, per posar un exemple. En diuen deixar empremta, oi? Doncs deu ser això. Intemperie de Jesús Carrasco deixa traça.

 

 

Un estil d’escriptura directe, d’una immensa duresa i violència. Els personatges castigats per la misèria i la sequera d’un món rural que no els fa cap concessió. Paisatges àrids on el supervivent assedegat va darrera les poques ombres que hi habiten. No obstant, en aquest món tan cruel i inòspit hi afloren, per instint de supervivència, valors universals com l’amistat, la solidaritat i la compassió.

El món que Jesús Carrasco descriu és nu de qualsevol to amable. Hi he patit molt. Les descripcions salvatges de violència m’han fet estremir. Per contra, la seva precisió, un vocabulari sobri i riquíssim -ha anat amb el diccionari a la mà-, el domini d’ubicar-nos en el temps sense definir-lo pròpiament i el tractament contingut de les emocions que només prenen forma en els gestos subtils i els silencis són el que m’ha atrapat.

La luna creciente todavía era una tajada estrecha amarilleando sobre el horizonte.

 

Se desplazaron sobre el suelo pedregoso a un ritmo tan lento que ni tan siquiera levantaban polvo.

No coneixem el nom dels personatges, ni on van, ni tampoc per on vagaregen. Sabem que un nen està fugint a través d’un paratge hostil, i la calor i la set són una part minúscula del seu malson. Trobar-se amb un pastor, acompanyat de quatre cabres, un gos i un burro que prendrant tan protagonisme com ell mateix, serà la seva única oportunitat de sobreviure.

El niño pasó el resto de la mañana bajo la sombra rala de un almendro agostado. Un ejemplar solitario erguido sobre una linde vieja que los últimos arados habían levantado uno por uno.

La relació del nen i el pastor, el caciquisme i despotisme de l’agutzil que auguren el servilisme com a únic horitzó, l’arbitrarietat d’un món lluny de qualsevol benestar i l’estil d’escriptura aspre sense floritures reivindicant un vocabulari absolutament “autòcton”, m’han recordat les novel·les que llegia a classe de literatura castellana, com ara el Lazarillo de Tormes i he pensat que Jesús Carrasco, l’autor, hauria begut d’aquestes obres. Res més lluny, en una entrevista a La Vanguardia, explica que les seves fonts inspiradores són escriptors urbans i sobretot, nordamericans. Sí que desvetlla que un dels objectius de la novel·la és dignificar el món rural.

I així ho expressa: “Es una de las muchas posibilidades que ofrece el texto. Hay una reivindicación consciente del mundo rural en el que están incluidos sus oficios. Quería posar una mirada dignificadora sobre un espacio hasta cierto punto arrinconado en la literatura y en el arte en general. Espero haberlo conseguido.”

Està a les vostres mans, optar per aquest viatge, del que, tinc plena certesa, no en surts indemne.

Intemperie, Jesús Carrasco, Seix Barral ♣

 

Advertisements