Albert Juvany diu que darrera de cada imatge de la novel·la hi ha música i que darrera de la peça Fisherman’s woman s’hi amaga l’entrellat d’El silenci del Far.

I tant és així, que ens pica l’ullet a la pàgina preliminar de la seva opera prima per regalar-nos aquesta cita de Friedrich Nietzsche: “Sense la música la vida seria un error”.

A l’entrevista a Via Llibre, Albert Juvany diu que amb El Silenci del far preten reflexar la solitud perquè malgrat poguem estar envoltats de molta gent, els problemes s’han d’acabar afrontant individualment. I, des de la lectura que n’he fet, crec que ho aconsegueix.

Escriure una primera novel·la i que es llegeixi, i, que se n’escriguin bones ressenyes, és gairebé un miratge. Tot sovint, voleia pel món literari un cert recel a confiar en un autor novell i em pregunto si és que s’està obligat a excel·lir a la primera, o és que fer-se un nom no és qüestió d’anar picant pedra per anar llaurant el camí? El que estem obligats a fer perquè apareguin noves veus en la panoràmica literària és acollir-les expectants de la mateixa manera que la protagonista d’aquesta història, l’Anna, obre la seva ànima al futur.

Va obrir els braços en creu i va mirar cap al cel. Va fer un parell de passos enrere enretirant-se i va observar el far silenciós, únic testimoni de tot el que havia passat i del que s’esdevindria.

En parlaré ben poc de la història perquè corro el risc de desvetllar secrets i silencis que tot i que desengrunant la seva lectura, s’entreveuen i en algun moment es preveuen, diré que la vida de l’Anna encreuada amb la del Gísli, atrapa. Tot comença amb l’enrenou, momentàniament somort, que provoca la recepció d’una carta del seu pare que l’estima:

Les paraules manuscrites d’un desconegut l’havien situada de nou al llindar de la porta que durant anys havia estat tancada amb pany i forrellat.

L’Anna s’havia adonat que quan passava a prop de la seva taula per anar a guardar qualsevol llibre el noi sempre tancava la llibreta on feia les anotacions, com si amagués alguna cosa.

Paraules manuscrites que destapen el passat i entrem de ple en un mar gris, molsut i tempestuós de conflictes familiars, amors i desamors, coses-no-dites i imatges altament suggerents que emboliquen tots els personatges en una atmosfera sorda i muda, alhora que “feréstega, melancòlica i solitària” en paraules de l’autor.

“La casa era morta, arrugada per fora, i qui sap si podrida per dins.”

“El rebedor de la casa feia olor de fum fred. Feia estona que les brases de l’estufa s’havien consumit.”

Húsavik, un poblet de pescadors al nord d’Islàndia amb un clima dur i aspre contribueix a crear el marc on es desplegarà el joc de cartes de cada personatge.

 

El sol començaria a davallar al cap de poca estona, sense córrer, però no s’apagaria del tot. S’aniria atenuant fins adeixar una lleugera claror. El port respirava amb un anar i venir contingut.

Un cop a dins, amb els ulls tancats, es va deixar envair per aquell perfum de paraules antigues.

Personatges ben dibuixats, amb les seves llums i les seves ombres que et fas teus i que destil·len els seus rosecs, angoixes i frustracions amb gestos i silencis. He trobat especialment commovedor el professor de piano, en Gunnar, qui, al meu parer, escenifica la passió amb excel·lència.

És una història d’humanitats que es barregen i que per protegir, t’adones que més que protegir a l’altre és a un mateix, callen i acaben deixant-hi la pell. Tanmateix, potser la vida és així.

 

 

“No era la llum que emetia aquell far, sinó el temps que es quedava en silenci”.

 

 

 

El silenci del far, Albert Juvany, Edicions del Periscopi. ♣

Nota. No vaig poder assistir a la cita de l’octubre del club de l’Espolsada en què l’autor hi era convidat per a parlar-ne i em consta que va ser altament gratificant pels lectors i l’autor. A la presentació de la propera novel·la no m’ho deixo perdre.