Em deixo caure per una de les llibreries que fan part de la meva història. Tranquil·lament i amb parsimònia recorro prestatges i faristols i topo amb un títol em crida l’atenció: “Tres vegades a l’alba”. Escriptor: Alessandro Baricco. I em dic que l’he de llegir. És un llibre primet i ara em cal fer una lectura més curta perquè vinc de dues novel·les que m’han donat prou feina! Per tant, aquest me’l prenc com un parèntesi per oxigenar-me i relaxar el pensament.

Tres històries que es donen entre el final de la nit i els primers moments del dia. Aquest periode de temps ja t’invita a crear una atmosfera tenyida d’una certa irrealitat, de pensaments foscos i hores tèrboles. Una invitació a la somnolència, a un ritme diferent, més lent, a menys revolucions que en hores diürnes.

Tres històries en que els protagonistes són sempre un home i una dona, en diferents escenaris però que pretenen ser els mateixos en diferents etapes de la vida. Enginyós.

L’hotel és sempre l’inici de les històries: el recepcionista i la dona que arriba de matinada a un hotel; una parella estranya que arriba a l’hotel i, un adolescent i una policia a punt de jubilar-se que deixen l’hotel tot just arribar-hi. Històries intenses i humanes.

L’alba és el teló de fons que sembla que descobreixi l’estat emocional d’algun dels personatges.

Conte ú. “Era l’alba. Mirà el cel distant i la llum ambigua que l’esclaria. Ja no estava segur de res.”

Conte dos. “Aquell matí d’estiu, l’alba s’estenia pel cel ras amb una seguretat que havia sorprès aquells barris sense ambicions i els havia empeltat una bellesa per a la qual no havien estat construits.”

Conte tres. “Des de l’horitzó s’alçava una llum cristal·lina que encenia les coses i posava en moviment el temps. Potser era el reflex al mar, lluny, però hi havia quelcom de metàl·lic a l’aire que no tenien pas totes les albes.”

Perles:
“Segurament ets la meva última feina. La vull fer bé i a la meva manera.”

“Bé, doncs una cosa que has de saber, Malcolm, és que quan un necessita plorar, ho ha de fer. No serveix de res empassar-s’ho tot.”

Estimar-se molt algú no sempre vol dir que el millor que pots fer sigui viure amb ell.

Prefereixo no dir-ne res més. Recomano que el llegiu si us agrada aquest escriptor perquè com diuen és un mestre en diàlegs curts, frases compactes i pensaments diàfans.

“Tres vegades a l’alba”, Alessandro Baricco, La Magrana ♣