la terra natal de Sepha Stephanos

Aquesta és una gran novel·la africana, una gran novel·la americana.

Sense embuts. “Els nens de la revolució”. Recomano aquesta història per commovedora, realista, sensible i esperançadora.

L’autor. És d’obligada menció situar l’autor: Dinaw Mengestu va néixer a Addis Abeba, Etiòpia l’any 1978. Al cap de dos anys, ell i la seva família van instal·lar-se als Estats Units. Graduat en ficció per la Universitat de Georgetown i de Columbia, actualment viu a Nova York. Tres novel·les publicades.

The beautiful things that heaven bears, primera novel·la. Traduida al català com Els nens de la revolució.

How to read the air, segona novel·la.

All our names, tercera novel·la. Properament a les llbreries.

Tímida repercussió. Aquest llibre publicat el desembre del 2009 per Angle Editorial va tenir una tímida repercussió a casa nostra, per a no dir molt minsa. Abans d’encetar-lo, sense haver-lo fullejat, ni llegit la contra, ja em frenava submergir-m’hi perquè el títol no m’acabava de seduir.
Amb tot, era la proposta del club i la Fe n’havia fet una ressenya i un elogi que m’impedia prescindir d’aquesta lectura. El seu èmfasi i comentari anunciant que el títol del llibre va ser possiblement una de les causes de la seva poca acollida, va esperonar-me a encetar una història de desarrelament, amistat, records i violència que sí em va enganxar.

El títol original. Segueixo parlant del títol perquè després de buscar el nom original a les primeres pàgines i no trobar-lo i d’haver llegit un centenar de pàgines i no acabar de veure el què de la traducció del títol, vaig recórrer a internet a cercar-lo. I sorpresa! Aquí el tenim: “The beautiful things that heaven bears”, és a dir, “Les coses belles que porta el cel”. Vaig tornar a la història i res, passades unes poques pàgines més, l’autor ens descobreix que fa referència a un passatge de L’infern de la Divina Comèdiade Dante –és una de les coses que més m’agraden quan analitzo una novel·la, saber el per què del títol. Sento que m’acosto a l’autor-.

Retrat de Dante per S. Botticelli – Wikipèdia-

(…) “fins que vaig veure les coses belles que porta el cel,
per un forat redó.
I eixírem a veure les estrelles.”

Perquè quan aconsegueixes sortir de l’infern, pots veure les coses belles que porta el cel. “… Ningú no pot entendre aquest vers com un africà, perquè això és el que hem viscut. Infern cada dia amb només ullades de cel entremig.”

No és més evocador? Suggeridor? I esperançador?
Aquest és el primer llibre de Dinaw Mengestu. Una història entre les ombres de dues ciutats, Washington, on el narrador, Sepha Stephanos hi viu en exili, i Addis Abeba, la seva memòria i record d’una expulsió violenta quan encara era un nen, que es mostra mentre Stephanos vagareja pels carrers de la capital d’Amèrica, entregant-se a rememorar les converses amb el seu pare, assassinat davant els seus ulls durant el Terror Vermell d’Etiòpia.

“Què és el que deia el pare? Un ocell atrapat entre dues branques es punxa a les dues ales. Ara m’agradaria afegir un refrany meu a la llista, pare: un home atrapat entre dos mons viu i mor sol.”

“Les històries que s’inventava ell mateix les explicava amb un plaer especial. Totes començaven de la mateixa manera, amb el mateix to lleuger, amb un lleu moviment de la mà, com si apartés el món cap a un costat, que de fet és el que devia voler fer.”

la terra adoptiva de Sepha Stephanos

Concretem una mica més:

Supervivència. És una novel•la que parla de les vides ocultes d’immigrants que queden atrapats entre el cruel record d’una Àfrica violenta que els obliga a fugir i una Amèrica que no els acaba d’admetre. Stephanos és un supervivent llest que lluita per adaptar-s’hi.
“Després de disset anys aquí, estic segur almenys d’una cosa: la màxima expressió de la idea lliberal d’Amèrica es troba a la publicitat.”

El valor de l’amistat. Joseph, Kenneth i Stephanos tres africans amb “històries de famílies a qui trobàvem a faltar i a qui no tornaríem a veure mai més”. Comparteixen i rememoren per a no perdre la memòria perquè “ens oblidem de qui som i d’on venim, i en fer-ho ens creiem que tenim dret a molt més del que ens mereixem”.

L’especulació a la ciutat. El protagonista porta una botiga de queviures i viu com pot en un barri deprimit que ha caigut a les urpes de l’especulació. És un retrat urbà que em fa pensar en el que està passant a ciutats com Barcelona amb el barri de la Ribera, el Raval o la Barceloneta. S’evidencien les tensions racials entre blancs i negres i l’autor amb enginy i sensibilitat il·lustra la situació ajudat de la presència de dues dones blanques, la Judtih amb la seva filla Naomí que s’instal·len en una casa recent rehabilitada amb tot luxe de detalls: “en aquella abundància hi havia alguna cosa que necessitava ser exhibida, que combatia les finestres tancades i la il·luminació pobra, que estava disposada a fer un espectacle de tot. Les cases convidaven,…, que te les miressis”.

I a parer meu, dic amb enginy perquè naixerà una relació entre aquestes dues dones i el protagonista en la que tot el que succeeixi, tot el que es digui, tot el que s’ometi serà determinant perquè els mons d’aquestes persones són fràgils, tan fràgils que pengen massa del fil de les històries personals amb episodis no resolts.

En especial, l’autor excel·leix en la relació que crea entre l’Stephanos i la Naomí, filla de la Judith, que amb 36 i 11 anys respectivament aconsegueix emocionar. Sobren paraules perquè l’empatia que neix entre ells, mostra que són l’actitud i l’absència de prejudicis les que creen llaços autèntics entre els individus.
“Guanyar-te l’afecte i la confiança d’una criatura és descobrir que potser has estat més bona persona del que et pensaves.”
“Vaig deixar el regal de la Naomi per al final. Seria un diari.(…) Em vaig imaginar que seria la mena de diari que l’ajudaria a passar l’adolescència i la duria fins a l’edat adulta…”

La vida d’Stephanos recorda constantment què significa estar desplaçat: de la comunitat local, d’una nació llunyana, d’un amor que creies que funcionaria i per extensió el sentiment de solitud és tan immens que el pots tocar amb els dits i es pot donar en qualsevol moment, com aquest, per a mi memorable, quan està viatjant en tren:

“El fet de saber que de tots els passatgers amb qui has començat el trajecte, només quedeu tu i els pocs rostres a l’altre cap del passadís provoca certa sensació de solitud i d’aïllament. Això sol sembla prou per crear un vincle, però en realitat sempre passa el contrari (…) Potser és la incomoditat d’anar sol, la por a quedar desprotegit i el risc de perdre l’anonimat el que ens fa defugir els altres precisament quan hauríem de ser més valents. (…) Un tren quasi buit em pot fer sentir despullat.”

És una història de dolor profund però també d’esperança i amistat d’uns homes que viuen suspesos entre dos continents, entre la memòria i l’oblit.
“Un home, em deia jo, no es defineix per les seves possessions sinó per la companyia que fa”.

“Els nens de la revolució” Dinaw Mengestu, Angle editorial ♣