Sóc poc procliu a deixar un llibre a mitges. Ha d’estar molt allunyat de mi per a abandonar-lo. Ho he fet i malauradament ho tornaré a fer, però no sóc gens Jonathan Franzen (“No acabo la majoria de novel·les que començo: per l’estil o perquè no s’arrisca”) probablement perquè penso que sempre puc aprendre alguna cosa d’un escriptor. I li tinc molt de respecte.

El fràgil moment d’encaixar amb el llibre. L’empatia que es crea amb la lectura d’una novel·la és un fet màgic i fora del teu control. Quantes vegades m’he dit, quan no he encaixat amb la lectura, que ha estat a causa del moment poc oportú de llegir el llibre en qüestió. I la llàstima és que poques vegades et dones una segona oportunitat de prendre’l novament. La literatura et dóna una segona oportunitat que la vida no, però, els llibres que no t’han fet tilin a la primera, difícilment els tornes a cridar de la lleixa.

Un autor consagrat de qui goses discrepar. Mentre llegeixo la història, m’esforço en concentrar-me, i, poso excuses: que estic cansada; que em ve al cap que he d’anar a la tintoreria; que vull fer una nova entrada al bloc o que demà al despatx he de preparar textos per al nou llançament, … i, naturalment, no estic llegint… Em disgusta que no m’agradi perquè a banda de que Ian McEwan és un autor consagrat, he llegit altres novel·les com Amsterdam, corprenedora; Expiació, extraordinària; Dissabte, brillant!; Primer amor, últimos ritos, el descobriment de l’autor; Amor perdurable o Chesil Beach, que m’han deixat empremta i mai tan freda com aquesta que estic deglutint.

Amb tot, Operació Caramel l’he llegit fins a la darrera paraula.

Però us en he de fer cinc cèntims perquè els qui llegiu aquestes lletres potser us convida a provar-lo i agradar!

Per començar, les mateixes paraules de l’autor que recull en Gerard de Josep a Núvol, el Digital de Cultura:

«Ian McEwan va explicar la seva novel·la a partir de tres eixos. El primer és la lectura. Volia parlar-ne com a contrapunt d’Expiació, on havia parlat de l’escriptura i del poder de la imaginació. La protagonista d’Operació Caramel, Serena Frome, una espia de l’MI5, és una lectora compulsiva de gustos senzills. Tom Haley, un jove escriptor, és, en canvi, un lector postmodern molt preocupat per la forma. “Una història d’amor entre dos tipus diferents de lector”, va dir…»

Naturalment, a aquesta reflexió hi afegeixo que la crítica ha estat incondicional:

«Una xarxa d’espionatge, subterfugis, mentides i traïció… Subtil i aguda. Triomfalment astuta.» Sunday Times
«Cauràs rendit als seus peus.» The New York Times
«… l’escriptor també és delicat i profund, i s’atreveix a sostenir, llibre rere llibre, que la poesia és important i capaç de canviar les coses. D’una història d’espies i aspirants a escriptors en fa, també, una magnífica història d’amor, o més d’una, perquè el llibre conté alguns contes (suposadament escrits per l’escriptor patrocinat per l’MI5) que són autèntiques meravelles, i que indaguen en la foscor dels primers relats de l’escriptor anglès. Quan és fosc, McEwan encara és millor.» Marina Espasa a l’ARA.

Però, allà on l’elogien, jo m’arronso i prefereixo creure que no era el moment idoni de lectura.

Flegma britànica. Aquest episodi s’ubica als anys 70 a la Gran Bretanya i em queda lluny emocionalment, i ni l’IRA, ni la guerra freda em desperten l’interès perquè l’ull de la novel·la és la història d’amor entre un escriptor i una espia que no em crec. I aquí toco el moll de l’os: la versemblança. Ian McEwan és un britànic de cap a peus i fa honor a la flegma britànica. Acostuma a ser fred i distant. Si bé, he de dir que mentre l’angoixa i l’ansietat queden dibuixades amb precisió matemàtica, les emocions més càlides no m’arriben: l’amor, la complicitat, la fidelitat.

El millor: Les darreres 15 pàgines. Sense voler esguerrar a qui la vulgui llegir, una carta tanca la novel·la. Les primeres pàgines d’aquesta carta són extraordinàries. Es gira la truita i la grisor i la monotonia que no sabíem cap on virarien, prenen un gir inesperat. Al meu parer, encara l’allarga massa. Però, trobo que hi ha paràgrafs brillants d’una subtilesa psicològica que m’ha complagut:

Estic tancant aquest capítol i en l’endreça sempre hi ha una part d’oblit.

…els llençols estan nets i qualsevol indici del que vam ser s’ha perdut a la bugaderia de davant de l’estació.

Mentre acabo aquesta entrada, una pila de llibres m’esperen… tot mirant-me de cua d’ull.

“Operació Caramel” Ian McEwan, Anagrama·Empúries ♣