“A mi madre le encantaban los dichos, las citas, y los refranes. Siempre habia papelitos con advertencias pegados en la pared de la cocina. Por ejemplo, la palabra PENSAR.”

Amb aquestes paraules encetem Ahora y siempre (Then again, títol original): les memòries de Diane Keaton a través dels diaris que va deixar la seva mare, Dorothy Hall.

Dorothy Hall escrivia el seu diari personal i aquest ha servit de fil conductor perquè l’actriu ens parli de la seva vida. La seva mare guardava 85 diaris. 85 àlbums de retalls que han servit per a trenar la trajectòria d’una icona del cinema.

Glamour. Una biografia de Diane Keaton? Em va sorprendre i vaig sentir certa ambivalència, entre curiositat, interès i incredulitat: és una dona relativament jove, malgrat passa dels 60; una actriu molt reservada i que protegeix la seva vida privada amb zel; una imatge de persona poc abocada a grans reflexions… Quan penso en Diane Keaton, l’estrella de cinema, es perfila la imatge d’una dona amb un estil tremendament original, sobretot pel seu vestir que va marcar empremta i, per l’estranya sensació que després de tres dècades de rodar pel·lícules no ha aconseguit igualar l’aura i l’esplendor d’Annie Hall, pel que va guanyar un Oscar.

Després de llegir aquesta història, però, no en penso el mateix.

El trampolí. Quinze anys enrere, Keaton va adoptar el primer dels dos nens que té. En aquell moment la seva mare, amb qui havia estat molt unida, lluitava per posar llum a frases que anaven quedant en la foscor per la malaltia d’Alzheimer.

L’actriu apunta que malgrat sempre ha estat defugint parlar de la seva vida privada, de sobte experimenta la necessitat d’obrir-ne la porta. Per què? La seva mare havia estat una escriptora prolífica amb els seus diaris: de portes enfora, era mare de quatre fills, mestressa de casa, feliç, però dins dels seus diaris privats, es rebel·lava com una dona amb una intensa vida interior que patia períodes de depressió que amagava o emmascarava. Dorothy Hall va morir l’any 2008.

Diane Keaton va començar a llegir-los. El sentiment d’empatia, d’amor i de deute vers ella va ser el trampolí per al seu propi viatge autobiogràfic.

Emoció, tristesa, sentit de l’humor i ironia. I aquest és el que tenim entre les mans, un llibre, ric i reflexiu, provocativament honest, confós i tens, i amb segell propi. En l’obra hi conviuen dues veus; Diane Keaton és incisiva irònica i dura amb si mateixa, i alhora fervent i apassionada quan escriu de la seva mare, a qui sent que li deu el seu èxit, la seva autoestima – gairebé tot.

Sembla ben bé que faci un pacte amb el lector. Ens fa el gest perquè hi traiem el nas. I aireja i exposa tot allò que esperem d’una actriu de Hollywood; les relacions sentimentals (Woody Allen, Warren Beatty i Al Pacino, qui sembla va ser l’amor de la seva vida); la dificultat en encaixar en l’atmosfera sofisticada del món del cinema; la bulímia que va patir als anys 70’s i els seus alts i baixos emocionals o la seva experiència com a mare tardana; sempre que, arribem a estimar la seva mare com ella la va estimar.

Un apunt sobre Al Pacino:
“Era feliz oyéndolo recitar Macbeth, a medianoche, oyendo el sonido de su voz.”
“Una noche, mi preferida, me contó lo que era ser un niño de la calle. Le encantaba el otoño y cómo las sombras amplificaban los edificios destartalados.”

També hi ha qui diu que va més enllà de l’autobiografia d’una actriu llegendària. Ahora y siempre és un llibre sobre una família americana amb somnis molt americans.

I, sincerament, el seu valor no és tan per la qualitat literària com per la seva l’honestedat. Aflora suaument del cor. Dit ras i curt, hi ha fragments que són universals i dolorosos malgrat no vessen malenconia. Inspiren per la seva empatia i mirada interior. Té ànima.

La diferencia entre mi madre y yo es que yo no escondía mis sentimientos. Memorizaba las frases de otras personas y hacía que parecieran mías. La escritura es abstracta. Estoy segura de que me equivoco, pero pensar en mi madre –una persona que amaba las palabras, que sacaba sobresalientes, que fue a la universidad a los cuarenta y que regresó a casa con un diploma– como otra víctima del Alzheimer sin una razón clara es algo que no puedo aceptar.

“Ahora y siempre. Memorias” Diane Keaton ♣