Em va escometre un desànim terrible i per primera vegada vaig entendre clarament el destí que m’havia caigut a sobre. No sé què hauria passat si no m’hagués obligat a mi mateixa a complir les meves responsabilitats amb els animals, a fer si més no les coses imprescindibles.
Llegeixo immersa dins un bosc d’avets, dins un xalet d’alta muntanya, dins la desolació del fogony, amb les mans clivellades i la pell colrada i arrugada pel sol. Res m’acosta al paisatge idíl·lic des del moment en que sé que una paret invisible aïlla la protagonista del “món”. Ella explica la seva història, plena dels detalls que calen, per deixar constància (no sap a qui), perquè “m’he imposat aquesta tasca perquè m’he de guardar de quedar-me mirant el crepuscle i passant por. Perquè tinc por… Escriuré fins que es faci fosc, i aquesta feina nova i desacostumada farà que el meu cap acabi cansat, buit i ensonyat.”
M’absorbeix la manera de descriure el seu dia a dia aparentment rutinari però que està sempre en mans dels canvis de temps (la sega del fenc que ha d’abandonar perquè l’abat una tempesta sobtada), cosa que fa que cada dia sigui diferent. L’habilitat en la gestió de mínims des de la més absoluta humilitat (reconeix que mai sabrà encendre un foc fregant dues pedres, per tant, raciona l’ús dels mistos, com també raciona el consum de la collita de patates o de mongetes). El prodigi de relatar el batec, la impertorbabilitat, la crueltat de la muntanya, del fred, de l’aigua, de la neu una i altra vegada, els canvis de les estacions o resseguir la capa de les nits estrellades i reconèixer les constel·lacions sense saber-ne el nom. A qui li importa. La capacitat de fer dels animals la seva companyia irrenunciable.
La intensitat en les seves observacions, a través d’una mirada inquieta i paradoxalment calma i el replegament interior capaç d’expressar la por a la soledat nocturna en nits d’insomni monstruoses; el desesper dels records persistents; l’evidència de la inutilitat del món que acaba de desaparèixer; la convivència plena amb els animals em desperten, tot plegat, una perplexitat i afany de seguir llegir que fan gran aquesta història. Les reflexions profundes que manifesta quan fa conscient que comença des de zero (inexistència d’humans, inexistència de convencions i ritus) són il·luminadores.
Amb frases senzilles exposa els pensaments ordenadament i que necessita desxifrar per viure en pau:
Vaig pensar en totes les persones que coneixia, i em va agradar fer-ho; serien part de mi fins a la meva mort. Si volia viure en pau, els havia de donar un lloc sòlid en la meva nova vida.
Marlen Haushofer va escriure La paret l’any 1963 i es considera “una de les obres profundament feministes del segle passat.”
Una dona corrent, disciplinada, coratjosa, acompanyada d’uns pocs animals que confessa que només sobreviurà si s’adapta al medi. Amb estupor, penso en el vincle escadusser que tenim realment amb la natura i em quedo rumiant quants dies sobreviuria.
lletres minúscules 