Si teniu espai a la maleta, recomano carregueu amb aquesta història que us portarà per una terra força desconeguda, un país accidentat colrat de vida i llum.

Teoria general de l’oblit de José Eduardo Agualusa, és un dels premis Llibreter d’aquest any. Novel·la magnífica que he llegit d’una glopada i plena de sotracs perquè la història d’Angola és tràgica. Si el anys de colonialisme es van tenyir de discriminació racial i opressió portuguesa, la independència va conduir a una guerra civil cruel i a una misèria absoluta.

José Eduardo Agualusa, escriptor i periodista angolès explica històries molt carregades d’intenció, plenes de realitat que insisteix, però, que són ficció. Pura ficció.

La història ens parla de la por, de com enfrontar-nos al passat: si oblidar-lo o bé fer-ne memòria, com encarar els nostres fantasmes. La història es construeix com un mosaic de peces que soltes no són res, però quan interaccionen prenen forma i sentit. Aquestes peces són personatges marginals que viuen aliens al que està passant al país, perquè tenen molta feina a sobreviure.

Diuen tant el traductor, Pere Comellas Casanova com l’editor, Aniol Rafel que aquesta novel·la és lluminosa, optimista, fet comú en les històries africanes. I és cert, que vius la història amb menys dramatisme perquè es pinta de poesia i fantasia i, tota ànima vivent acaba transpirant tendresa que humanitza i emfatitzes amb el personatge més caragirat, cruel i corrupte.

Un dels personatges més commovedors és la Ludo, la dona que es passa vint-i-vuit anys tancada a casa. Un aïllament voluntari. L’instint de supervivència és inimaginable i les reflexions que escriu en una llibreta i, més tard a les parets del pis, perquè ha esgotat paper, bolis i llapissos, són resistència pura. La literatura es converteix en la seva forma de veure el món d’allà fora on no hi vol posar els peus.

La feblesa, la vista que s’esvaeix, fan que
m’entrebanqui amb les lletres, mentre llegeixo. Llegeixo
pàgines tantes vegades llegides, però ja són unes
altres. M’equivoco, en llegir, i en l’error hi trobo
encerts increïbles. En l’error m’hi trobo molt.

Algunes pàgines les millora l’equívoc.

 

He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què
el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.
El Fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit.

I no és la literatura un refugi de resistència per seguir persistint?

Teoria general de l’oblit, José Eduardo Agualusa, Edicions del periscopi ♣