Etiquetes

, ,

Estic bastant segura que qui hagi llegit aquest llibre, hi té algun comentari a fer. La sessió del club de l’Espolsada, va ser catàrtica.

Tothom hi va deixar la seva nota a peu de pàgina.

Aquesta entrada serà una mica més extensa del que és habitual. El tema m’hi empeny. Espero que us complagui.

Qui pot afirmar que la seva família és exemplar? Qui pot declamar que no hi ha res de què amagar-se? Qui pot dir amb veu alta que els lligams familiars són més forts que els de les veritables amistats?

La sinceritat de “Res no s’oposa a la nit” és extraordinàriament nítida i aspre: quan et sembla que després d’un accident tot tornarà a la calma, apareix un episodi torturat d’addicció o una mort sobtada i així vas penetrant en un drama que dibuixa la història d’una família que no la fa exemplar en el sentit políticament correcte, sinó real.

Quantes famílies podrien i voldrien explicar els marasmes que les han submergit en les seves pors, en el silenci i en la simulació de què tot funciona?

Delphine de Vigan fa una gran feina, a parer meu, per la valentia en dilucidar tots i cadascun dels moviments de la seva mare. Siguin bons o no tan acceptables. El que m’ha deixat astorada és que desvetlli les misèries que habitualment s’amaguen per pudor i per protegir l’esfera familiar.

Amb tot, abans de començar-lo a llegir, sentia certa angúnia perquè olorava el què hi anava a trobar, tot apuntava a un drama i la contra del llibre ho corroborava: Un matí, Delphine de Vigan va entrar a l’apartament de la seva mare, Lucile, i se la va trobar morta estirada al llit.

L’autora però sap trobar el to adequat, la manera d’explicar i fins on ha de destapar. Com bé diu Marcos Ordóñez, crítica que la Fe va destacar i amb la que hi coincideixo especialment, “A la literatura hi ha dues coses de les que estic segur: només arriba al cor el que surt del cor i tot depèn del to… Si no hi ha cor, no hi ha ànima”. I perfila que si a més de tot això, hi ha una mirada just a l’alçada dels ulls, ni per sobre ni per sota, la història funciona.

I crec que és exactament així, perquè llegeixes situacions escruixidores, que t’arrenquen sentiments molt intensos però hi ha una línia que no se sobrepassa mai: Delphine de Vigan tenia la història molt païda…

Escric aquest llibre perquè ara tinc la força d’aturar-me en allò que em travessa i de vegades m’envaeix, perquè vull saber què transmeto, perquè vull deixar de tenir por que ens passi alguna cosa…

Retalls que m’han aturat i fet rumiar. Naturalment, en podrien ser més i d’altres però n’he fet una tria més aviat intuïtiva:

Sobre la situació recurrent de la mare.
“Durant uns quants anys, la Lucile va viure sota els efectes d’una camisa de força química”.
“Només deixaria aquell estat de letargia per tornar al deliri, al cap d’uns anys. Mentrestant, ella mirava de sobreviure, d’omplir el temps que tant s’havia buidat”.
“La Manon em va explicar, …, els anys següents, com ens vam convertir en espectadores mudes, incapaces de posar fi al dolor de la Lucile.”

Dubtes sobre el sentit d’escriure el llibre.
“Però, com més avanço, més tinc l’íntima convicció que ho havia de fer, no pas per rehabilitar, honrar, provar, restablir, revelar o reparar el que fos, simplement per acostar-me. Alhora per mi mateixa i pels meus fills -sobre els quals pesa, malgrat tot, el ressó de les pors i de les recances-, volia tornar a l’origen de les coses.
I que, d’aquesta cerca, per més vana que fos, en quedés un rastre.”

Els sotracs.
“Les fotos d’aquella època mostren el que compartim amb altra gent (els cabells curts, els pantalons cenyits, els jersei de Benetton i les bufandes de cotó) i el que no podem compartir: la mirada buida de la Lucile, les seves espatlles caigudes, la seva boca que no es tanca mai del tot.”
“A la cara de la Manon vaig veure el que estàvem vivint i que la mort és irremeiable.”
“Tenia davant meu el petit món de la Lucile, una vida sencera d’èpoques i d’universos barrejats, i res més, ni les derrotes, ni el dolor, ni els remordiments, no comptava.”

Rien ne s'opose à la nuit 00

 

Em va fascinar la imatge de la portada. Abans de saber que era precisament una fotografia de la seva mare, ja em va semblar molt evocadora i glamurosa, (a “lo” Françoise Sagan) desprenia un magnetisme que em va captivar. Quan vaig corroborar que era la seva mare, em va semblar que l’elecció d’aquesta imatge havia estat impecable.

 

 

Entre les fotos de la Lucile que vam trobar a casa seva, …, vaig veure una petita imatge de la meva mare, feta a la taula de Versailles o de Pierremont… La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll girat negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d’una obscura dolçor.

He gaudit en majúscules d’aquesta novel·la perquè m’ha reconciliat amb sentiments i emocions encapsats que han emergit i en tocar la superfície s’han fet petits, petits, petits. Fa de mirall aquesta història? Potser sí.

Res no s’oposa a la nit Delphine de Vigan 

Anuncis