Escolto a Catalunya Ràdio al Lluís Homar i a l’Eduard Fernàndez parlant de l’obra que acaben d’estrenar a la Villarroel: Adreça desconeguda. M’inquieta i engresca i l’endemà que vaig al Club em compro el llibre. Gènere epistolar. Me’l cruspeixo en un no res. Escruixidor, em quedo bloquejada: és una història que es podria repetir…

“Adreça desconeguda” és el nom d’aquest anar i tornar de cartes entre dos amics que s’enorgulleixen de tenir una gran i meravellosa amistat i quan un d’ells decideix tornar a Alemanya, acorden mantenir la relació a través de les cartes.

Entre San Francisco i Múnic, entre els anys 1932 i 1934 en Martin Schulse i en Max Eisenstein no podien imaginar com es giraria la seva història en tan poc temps. Ens fan gaudir del noble i pur sentiment de l’amistat: com l’ésser humà és capaç de mostrar el millor de sí mateix. Progressivament, anem percebent el deteriorament, el dubte, la inseguretat fins a veure com l’ésser humà és capaç de mostrar el pitjor de sí mateix: l’animadversió, la pèrdua de la dignitat, el cretinisme i l’aparició de l’odi més terrorífic, irracional i sense límits.

Lluís Homar en el fulletó de mà de l’obra escriu: “De què depèn que ens decantem per una opció o per una altra? Només de nosaltres mateixos. Malgrat que les injustícies comeses sobre nosaltres hagin estat infames, podem omplir de dignitat la responsabilitat del nostre destí. Es necessita, però, una gran dosi de coratge”.

Sobre el llibre. Una filigrana literària.

Quan es publica? Es va publicar per primera vegada l’any 1938, escrita per Katherine Kressman Taylor que va signar com Kressman Taylor per suggerència del seu editor perquè va considerar que era un tema massa “fort” editar-lo sota el nom d’una dona. Es va publicar íntegrament a la revista Story i va ser un èxit aclaparador.

Després de la Guerra cau en l’oblit i no és fins el 1995, en el 50 aniversari de l’alliberament dels camps de concentració que la Story Press el llança novament al mercat, es comença a traduir i es converteix en un best-seller.

Després d’haver-lo llegit, i anava a dir paït, que crec  que no el podré digerir, sincerament, no em puc arribar a creure que aquest llibre no hagi entrat a les escoles.

Per què l’autora escriu aquest llibre? Quan en una entrevista se li va preguntar per què va escriure aquest llibre, Kressmann Taylor ens explica que està basat en una història de primera mà sobre uns amics seus alemanys, encantadors i amb bon cor que havien viscut als EUA, provisionalment per tornar a l’Alemanya nazi.

En una visita que van fer a Califòrnia, es van trobar amb un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar. Li van girar l’esquena quan ell va voler abraçar-los. Com pot ser que passi una cosa com aquesta? Què els ha fet arribar a demostrar tanta crueltat?

Kressmann va dir que després de veure això, no podia deixar de preguntar-se com la gent aparentment normal podia arribar a ser tan retorçada… A partir d’aquell moment,

vaig començar a investigar Hitler i llegir els seus discursos i els escrits dels seus assessors. El que vaig descobrir va ser aterridor. El que més em preocupava era que ningú als Estats Units era conscient de què passava a Alemanya i que els era absolutament indiferent.

Al 1938 la postura aïllacionista als Estats Units era molt forta. Els polítics sostenien que els problemes d’Europa no eren cosa seva i que a Alemanya les coses anaven molt bé. Però alguns estudiants que tornaven d’Alemanya explicaven la veritat sobre les atrocitats nazis.

El gènere. El format epistolar, en aquest cas en particular,  m’ha creat certa inquietud perquè no podia evitar preguntar-me què estaria passant a aquesta gent en els períodes intermedis, entre cartes. I malgrat, soni a tòpic, amb aquesta lectura ets molt conscient del poder de les paraules i quant  frustrant pot arribar a ser tractar d’obtenir la història completa d’una persona a l’estar encadenat a un format que permet reflexionar, fer revisions un cop rera l’altre de les paraules escrites, la qual cosa no és ni de bon tros garantia d’una resposta satisfactòria.

Un final escruixidor. Des del meu punt de vista crec necessari no pronunciar res revelador de la història. Amb tot, sí, necessito expressar que el final em va prendre per sorpresa perquè la història va seguint un camí que es dirigeix cap algun punt que no acabes de veure fins que arriba el final. Aquest moment va obligar a aturar-me i preguntar-me si els sentiments i emocions que havia experimentat són vàlids o bé vergonyants.

Kressmann Taylor: “Adreça desconeguda“♣

Sobre aquest quadre. La manera dramàtica com l’artista il·lumina aquesta nina ballant, crea un to inquietant. Després de la seva experiència a Europa en l’esclat de la I Guerra Mundial, Covert utilitza amb freqüència ninots i joguines en les seves pintures, potser, diuen, com a mitjà per expressar els seus temors davant la pèrdua de la innocència d’una civilització.