Etiquetes

Un dia, la meva amiga Natàlia em va donar algunes notes que havia escrit sobre la seva tia, la Patrícia Miralpeix…

Així arrenca la novel·la que va provocar-me certes contradiccions: m’agradava descobrir el món adult perquè m’hi anava encaminant, però, el vivia descarnadament. M’esgarrapava llegir el fracàs, el ressentiment, l’angoixa i m’aferrava a qualsevol passatge que destil·lés romanticisme, que eren ben pocs. Em va, però, captivar la destresa en què presentava els personatges, com els dibuixava, sentien i patien.

A L’hora violeta, la història, pair el passat i assimilar-lo és un dels seus punts forts.

I tu em vas preguntar per què hem de viure sempre amb la llosa de la història carregada al damunt. Potser aleshores jo havia d’haver entès que hi ha concessions que cal compartir, però, vaig deixar perdre l’ocasió i ja és massa tard.

“L’hora violeta”, El temps de les cireres” o “Ramona adéu” i la majoria de novel·les de Montserrat Roig van ser part del meu equipatge durant molt temps. Durant uns anys, hi va haver, per a mi, dues Montserrat Roig, la del retrat d’una burgesia catalana, uns estudiants reivindicatius en època franquista que amb prou feines jo havia viscut i l’escriptora narradora dels horrors de l’holocaust tocant-nos fins al moll de l’os.

Després vaig deixar-los a la prestatgeria, a la part més alta, on van a parar els llibres que vas guardant, però no oblides, van fent pòsit al pot de les lectures.

L’últim llibre que vaig llegir d’ella, “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, va ser uns 10 anys més tard, no tenia clar si pretenia trobar-hi l’atmosfera de les novel·les primeres. Possiblement. Crec que estava passant uns dies embolicats de nostàlgia violeta. Però em vaig trobar amb molt més, va ser un autèntic regal. Més que això, vaig tenir la sensació que jo havia evolucionat al seu costat. Després de deixar-la al prestatge, sempre arrossegant-la per tots els canvis de casa que he anat fent, em retrobava amb ella i m’hi avenia amb una satisfacció immensa. Les seves hores violeta havien evolucionat i esqueien perfectament amb les meves. La lectura d’aquest recull d’apunts, que escrivia paral·lelament als seus llibres carregats d’ironia, em va fer créixer.

I avui, les dones que escrivim, sense por de considerar-nos a nosaltres mateixes escriptores, ens piquem l’ullet a través dels papers. Déu ens va crear femelles, però sabem, com Flaubert, que els homes ens han fet dones. Ens hem agermanat amb les primeres xafarderes de la història escrita, amb Eva i Pandora. No som la causa de la pèrdua de la innocència de l’home, si de cas, tots dos ens vam enllotar alhora…

I encara:

La visió repetitiva de tantes i tantes carnisseries ens pot convertir en socis permanents del club de l’horror.

I per arrodonir-ho:

Per a escriure, hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Continuaria per sempre més sent part del meu equipatge.

Cara de pedra - Provence

Cara de pedra – Provence

 

Advertisements