Diumenge a la tarda d’un juliol lluminós. Recullo impressions, articles i notes que vull llegir en els propers dies. He fet un viatge a les prestatgeries i he recuperat la guia de Grècia i el magnífic testimoni de Lawrence Durrell sobre les illes gregues publicat el 1978 (!!) qui argumenta en el prefaci que ja que el turista disposa d’una pila d’informació i llibres de consulta en especial de Grècia, la seva idea a l’escriure el llibre és intentar respondre dues preguntes: “què li hauria agradat saber quan es trobava al lloc i què lamentaria haver-se perdut. Una guia, sí, però molt personal”.

He sentit un pessigolleig intens, reviscut l’emoció de seguir descobrint terres gregues que em duen l’aroma de bons records i empremtes indelebles: entendre el nostre caràcter genuí mediterrani, aspre, sec, groc lluminós, blau profund, verd viscut. Humit, brumós, violeta cendrós, gris vaporós.

Durrell continua: “Y es una conmoción darse cuenta de que las raíces de nuestras propias culturas están enterradas en este terreno rocoso. Es inevitable, todos somos griegos, como dijo Shelley.”

I hi tornaré amb l’esperit obert i flonjo per retenir-ne l’essència. Tinc el record viu i hi vaig amb la mateixa inquietud.

***

I parlant de lectures, perquè aquest és el post de l’estiu i m’agrada desvetllar alguns dels llibres llegits, he sigut molt afortunada amb les novel·les dels últims mesos, totes m’han aportat, m’han commogut, m’han fet reflexionar:

La luz difícil de Tomás González publicada per Sexto Piso el vaig llegir perquè em va cridar l’atenció el que comentava Miquel Barceló, que sense saber com li havia arribat a les mans i perquè li agrada llegir novel·les de pintors: “Casi puedo ver sus cuadros de remolinos en el agua alrededor de la hélice de un barco. Con envidia me imagino el cuadro de la espuma del ferry de Manhattan. La luz va apareciendo en sus cuadros a la vez que se oscurece su vista menguante.” Però, no és només el llibre d’un pintor, sino també “les coses banals i terribles que li passen a la vida” com a qualsevol persona, naturalment. El que el fa peculiar és la bellesa amb la que explica la pèrdua, la tendresa amb la que ho mostra i la transparència de l’ànima i el seu patiment, el seu compromís i el seu amor.

Escrit al cos de Jeanette Winterson publicada per Periscopi em va arrossegar perquè és tot textura, és tot pell, és terrenal que t’arrapa a la vida sense contemplacions, trenca tòpics i parla clar: “Així què mata l’amor? Només això: la negligència. No veure’t quan et tinc al davant. No pensar en tu en les petites coses. No fer-te el camí ample, no parar-te la taula. Triar-te per costum no per desig…” Et porta a una història d’amor crua, imperfecta i alhora rabiosament sensual: “Mentre em menjava la sopa, m’esforçava a tastar-hi la seva pell… et tastaré encara que només sigui a través del que cuines.”

Suite francesa d’Irène Némirovsky, col·lecció La Magrana publicada per Penguin Random house és el descobriment d’aquesta escriptora de qui no havia llegit res. M’ha fascinat la prosa que em porta a imaginar que escrivia com si pintés un llenç: “l’aire del jardí era plàcid i perfumat, i la llum platejada es movia com aigua transparent que surava i queia amb suavitat sobre els arbres fruiters”. M’ha esgarrifat el retrat de l’èxode de milers de famílies l’estiu de 1940. Els fets històrics són narrats des de la vida quotidiana d’homes i dones desconcertats, espantats, perduts. La lectura trastoca per l’enrenou d’emocions tan ben descrites: ràbia, contenció, por, odi, amor i desig que recorren l’interior dels personatges com una marea. El llibre conté notes de treball perquè la novel·la va quedar inacabada. Les últimes pàgines són cartes del seu marit a amics, editors i contactes a qui els demana ajuda per localitzar-la perquè a finals d’estiu del 1942, Némirovsky va ser detinguda i deportada a Auschwitz i no en va sortir. La seva filla Denise Epstein va aconseguir publicar Suite francesa el 2004: “per a tots els qui van viure i encara viuen avui el drama de la intolerància”.

***

Sempre és bon moment per llegir Auster (Brooklyn follies), Woolf (La senyora Dalloway) o Bertrana (Cendres), i deixar que les paraules surin i que flueixin suaument.

Els dies desperten clars i càlids i desitjo transcorrin un rere l’altre sense entrebancs i arribar a la data de sortida i submergir-me amb cos i ànima a totes les hores de llum i trepitjar sorra i camins, veure blaus diferents, olorar mar i peixos i sal sense parar. I saturar-me de paisatges amplis i badies extenses.

I, esperaré pacient a que es doni el moment per sentir la presència del món antic a l’ombra fosca de mitja tarda, el refulgir del mar, la ventada sobtada que pentina un turó, el silenci intermitent de les cigales.

Tancaré la guia de Durrell on hi acabarà “caient un gra de sorra, una flor de tàpera, una fulla d’olivera” o un pàmpul sec que potser, trobaré al cap d’uns vint anys més tard.

Bon estiu.