Detall del riu Mekong, al sudest de Vietnam

“Miro el riu. La meva mare em diu algunes vegades que mai, en tota la meva vida, no tornaré a veure uns rius tan bells com aquests, tan grans, tan salvatges, el Mekong i els seus braços que baixen cap als oceans, aquests territoris d’aigua que desapareixeran en les cavitats dels oceans. A la planura fins a perdre’s de vista, aquests rius, van de pressa, desemboquen com si la terra tingués caient.” L’amant de Marguerite Duras, 1984

“Mi abuela paterna se cruzo con mi abuelo una mañana, a primera hora, en el mercado flotante de Cái Bè, barrio mitad terrestre mitad acuático que se extiende sobre uno de los brazos del Mekong. Desde 1732, los mercaderes transportan cada día sus cosechas de frutas y verduras hasta ese lugar del delta para venderlas a los mayoristas. De lejos, el color de la madera se mezcla con el marrón del agua arcillosa…” Vi de Kim Thúy, 2016

Aquestes dues novel·les seran amb mi tot el viatge, la de Marguerite Duras, la de Kim Thúy. Dues mirades distintes d’un mateix país amb gairebé cent anys de diferència, L’amant se situa a principis del 1930. Surto de casa amb un imaginari tòpic per pel·lícules, testimonis, lectures i documentals i de fotos com la de la capçalera que dibuixen un territori amb una atmosfera evocadora que permet fer molta fantasia. Surto de casa per visitar una terra desconeguda i amb la il·lusió d’identificar el paisatge, la seva gent i la seva gastronomia des d’allà: tocar, tastar, mirar, contemplar, admirar i compartir sensacions noves i sorprenents. Aguditzar la capacitat d’observació i trascendir la quotidianeitat del món de cada dia. Despertar la consciència i estendre el pensament. Un privilegi.

La cita de Cesare Pavese que la Míriam Cano menciona a l’inici de la seva novel·la Metamorfosi, és una revelació que tatuo per recordar-la llargament: “Viatjar és una brutalitat. T’obliga a confiar en els estranys, a perdre de vista tot el que et resulta familiar i conformtable, t’allunya dels teus amics i de casa teva. Estàs tota l’estona en desequilibri. Res no és teu tret del més essencial: l’aire, les hores de descans, els somins, el mar, el cel. Totes aquelles coses que tendeixen cap al que és etern o cap al que imaginem com a etern”.

Però el sentit d’aquesta entrada al blog que s’ha reduit en els darrers anys a una per any és llistar lectures que per a mi són remarcables, que m’han arribat, remogut, despertat o sorprès per la seva qualitat narrativa i mirada singular:

A pedazos de Hanif Kureishi, Anagrama.

En paraules de Zadie Smith “… el humor, el talento, la curiosidad, la lucidez y la perversidad de Hanif están presentes en su justo punto.”

El capbussador de Ricard Martínez Pinyol, La Breu.

És poesia, és vida, és natura, és batec.

Miradnos bailar de Leila Slimani, Cabaret Voltaire.

Encara pendent, però he llegit força obra de l’autora i promet, com els que ja conec, una història fresca, intensa i comprometedora, en aquest cas inspirat en la seva familia.

Breviari Mediterrani de Predrag Matvejevic, La Breu.

A mig llegir perquè li vull dedicar un temps exclusiu: s’entra en un univers hipnòtic que t’arrossega i demana calma. Un exemple és aquest petit fragment (publicat a instagram fa uns dies): “No és fàcil determinar de quin color és el mar. Diem que és blau marí, encara que no sempre ni a tot arreu és igual. Sota els núvols és gris; de nit, negre; abans de la sortida i la posta de sol és daurat; al capvespre, en estiu, és rogenc …”

Perque en llegir un llibre o recórrer territoris desconeguts “res no és teu tret del més essencial: l’aire, les hores de descans, els somins, el mar, el cel. Totes aquelles coses que tendeixen cap al que és etern o cap al que imaginem com a etern”.

Bon estiu.