Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

papyrus_pixabay

Una vegada, fa molt, molt de temps, la vall del riu Nil va estar poblada abundosament de joncs verds i vigorosos que podien arribar a fer cinc metres d’alçada. Es vinclaven elegants i parsimoniosos al ritme de la brisa invisible per emmirallar-se en les aigües marronoses de la riba.

Aquesta planta aquàtica va ser un símbol religiós i insígnia política per la unitat de l’Alt i el Baix Egipte. El seu testimoni de vida i eternitat ha quedat gravat en les columnes majestuoses dels temples que tossuts es mantenen dempeus.

Avui, el papir està en perill d’extinció. Ens va deixar la paraula imprescindible: paper i  la superfície flexible i resistent per escriure-hi.

La frescor i la lleugeresa d’aquesta planta m’evoca hores assolellades i lluminoses i les ganes irrefrenables de tenir una pila de llibres per entrar-hi, passejar-hi i esprémer fins l’última lletra.

 

Joan Didion. Río revuelto i El año del pensamiento mágico. Aquesta primavera he descobert Joan Didion de debò. L’he llegida amb ganes de saber com juga amb les paraules i les emocions contingudes i m’ha convençut. Em va venir molt de gust escriure la ressenya de Río Revuelto, una novel·la que em va fer passar unes hores genials: “Ella había tenido la intención de acostarse con él, pero como a los diecisiete años todavía no había descubierto las posibilidades de estar con alguien que no le gustara, no lo hizo.”

Tot seguit, després del bon sabor que em va deixar, vaig obrir El año del pensamiento mágico. Molt lluny de la novel·la que acabava, em va fascinar l’exposició clara, transparent del dol per la mort d’una persona estimada i propera, on no apareix un sol mot d’auto-compassió. Tampoc construeix un mur de contenció, sinó que permet que es filtri la tristesa, el desconsol, fins i tot, la desesperació per via de la distància meditada que permet emfatitzar amb el dolor. “Ahora me doy cuenta de que mi insistencia en pasar aquella primera noche sola era más complicada de lo que parecía, un instinto primitivo. Por supuesto que yo sabía que John había muerto. (…) Y, sin embargo, yo no estaba preparada para aceptar que la noticia fuera definitiva (…).”

 

Julian Barnes. L’única història. “La majoria de nosaltres només tenim una història per explicar. No vull dir que només ens passi això una vegada a la vida (…). Ara bé, només n’hi ha una que importi, a la llarga només una val la pena explicar-la. I la meva és aquesta.” Amb aquesta contundència s’inicia la darrera novel·la de Julian Barnes. La història d’un primer amor que marca de forma irreversible. En Paul té dinou anys. La senyora Macleod en té quaranta-vuit.

L’autor ens allunya dels tòpics i convencions i destapa el que s’amaga en una societat anglesa conservadora i hipòcrita. La relació té pes en la mesura que serveix de pretext per treure a la llum uns problemes estructurals que engabia tots els personatges que surten a escena. La memòria va encaixant les peces d’aquesta única història amb tendresa i ironia. “Jo tenia dinou anys i sabia que l’amor era incorruptible, que no perdia el llustre amb el pas del temps.” “L’amor és elàstic. El problema és no aigualir-lo. Dona de si. No resta. Per tant, no cal amoïnar-s’hi.”

 

Natalia Ginzburg. La ciutat i la casa. Retrobar Natalia Ginzburg és rendir-se a una lectura il·lusòriament tranquil·la, llegir Ginzburg és una carrera de fons. En llegir les cartes que s’intercanvien aquests personatges entranyables, descobreixes que aquesta novel·la parla de tot allò que no es diu mai (tal i com ens diu la contraportada del llibre publicat per Club editor). Personatges que respiren amb més llibertat o menys, que somien, que dubten i s’equivoquen i, viuen.

Darrera de cada conversa, de cada vida privada es perfila una societat que està entrant en crisi i veus com es desmunten els valors tradicionals de la família i els seus rols. La inseguretat aflora quan tot allò que sembla important s’esmicola. En conseqüència, el sentit de pertinença creix i s’enforteix, i la casa es converteix en el símbol: “Aquella casa encara és meva i ho serà sempre. Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix. Em reconforta que passis algunes hores dels teus dies entre aquelles quatre parets.”

 

Agota Kristof. Claus i Lucas. Llegeixes a la contra del llibre que els bessons Claus i Lucas viuen en un país ocupat per forces estrangeres. Són enviats a una ciutat fronterera, fugint de la Guerra —una guerra—, que s’apropa al seu final. La seva àvia, una dona cruel i abjecta que viu en una caseta ruïnosa dels afores, els acollirà de mala gana. Els nois respondran a les penalitats practicant una sèrie d’exercicis amb l’objectiu de fer suportable l’insuportable: el fred, la gana, el dolor, la guerra…

Tot i haver buscat alguna ressenya i llegit la de la Marina Espasa que tanca el text dient que Si hi ha llibres que fan lectors de per vida, aquest n’és un, no pots imaginar l’experiència fins que t’has empassat la darrera pàgina. És possiblement, el llibre que m’ha destapat la importància de la mentida per sobreviure, per salvar-se de la crueltat de la guerra que ho desfà absolutament tot. Res i tot és real i, la literatura és l’arma poderosa per explicar els límits que sobrepassen els límits. Una experiència única.

Es parla molt bé de:
· “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà
· “La por del cel”, de Fleur Jaeggy
· “Persecució” de Toni Sala

I pels seguidors de Karl Ove Knausgard, El final, és l’últim volum de La meva lluita i tanca l’ambiciosa obra de l’autor.

 

Aquest any, he plantat un papir en un test. Creix molt ràpid i en poc més d’un mes ja fa un metre i mig d’alçada. He de mantenir, sempre, la terra xopa. Observo fascinada com es vinclen elegants les tiges verdes i lluents. No troben, però, on emmirallar-se.

Que passeu un bon estiu. ♣

 

Anuncis