“La clau és no perdre de vista la veritat en la vostra consciència diària”.

El passat 17 de novembre penjava a facebook una cita de William Burroughs: “La majoria de la gent no veu el que passa al seu voltant. Aquest és el meu missatge principal per als escriptors: mantinguin els ulls ben oberts.”

Uns dies més tard: “Les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure” de David Foster Wallace.

I avui em rendeixo a la clarividència d’aquest escriptor, després d’haver llegit el parlament que va fer el 2005 a la classe que es graduava al Kenyon College.

Edicions del Periscopi ha publicat en petit format, d’impecable factura, aquestes paraules que m’han arribat directe a la vena, estimulants i encoratjadores.

El pinyol de la qüestió és l’argument contra la inconsciència, donar les coses per fet, la sensació constant d’haver tingut i haver perdut. L’inici és engrescador amb aquesta brillant paràbola:

Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?”

I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: “Què dimonis és, l’aigua?

I és que a partir d’aquí, David Foster Wallace ens obre una finestra que sovint  mantenim tancada. La història dels peixos serveix per a il·lustrar que les realitats més evidents, més rellevants són les més difícils de veure i parlar-ne. Esdevenen, però, vitals.

I descabdella idees que un cop llegides semblen tan simples, tant, que només som capaços de percebre-les quan ens les recita amb una senzillesa absoluta.

I encara més, ens parla del valor real d’una veritable educació, que no té massa a veure amb el coneixement sinó amb la presa de consciència del que és real i essencial que s’amaga a simple vista, però hi és i que hem de recordar-nos-ho una i una altra vegada.

Les humanitats haurien d’ensenyar-me a pensar, “ensenyar-me a ser una mica menys arrogant. A contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa consciencia crítica… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”.

La cultura, la llibertat, la compassió o el coneixement… Una reflexió en majúscules. Us recomano sense reserves la seva lectura. Regaleu-vos-el, regaleu aquest petit immens llibre perquè és un cau de saviesa.

“L’aigua és això”, David Foster Wallace, Edicions del Periscopi ♣