Wajdi Mouawad va néixer l’any 1968 al Líban. La guerra civil libanesa va obligar la seva familia a buscar refugi a Beirut, exiliar-se a França i desembarcar a Quebec.

L’artista, com un escarabat, s’alimenta de la merda del món pel qual treballa, i d’aquest aliment degradant, aconsegueix, a vegades, fer-ne brollar la bellesa.

Aquestes paraules les descabdelles a la capçalera de la web de Majdi Mouawad, autor d’Ànima. Només després de llegir aquesta declaració, he estat capaç de prendre distància i llegir les quatre-centes-trenta-una pàgines relligades.

Va trigar deu anys a escriure-la. Un treball minuciós que ve refrendat per les referències i agraïments que anomena al final del llibre.

En paraules de la traductora, l’Anna Casassas, l’obra és impecable, el treball de la semántica, la riquesa del vocabulari, l’estructura dels diferents registres denoten una feina mil·limetrada, feta a consciència. Per tot això que comenta a la sessió del club, en dedueixo que ha estat una tasca exigent i meticulosa, de molta elaboració. El resultat però ha estat reeixit perquè l’Anna Casassas ha estat aplaudida i lloada. Humilment, penso que la seva traducció ha col·laborat molt en l’acollida que està tenint el llibre.

 

Edicions el Periscopi s’ha arriscat a editar una obra immensa, humanament insoportable, torturadament bella. Com bé anuncien a la seva web Som una editorial independent, jove i valenta que publica bona literatura en català. Ànima ha estat guardonada amb el Premi llibreter 2014.

Ànima. Un assassinat brutal i excessiu és el pretext per a parlar de la vida, de les clarors i les foscors de l’home i de la transcendència de les arrels i la impossibilitat d’esborrar-les. I mentre llegia la història em preguntava si calia tanta violència, amb una brutalitat tan acarnissada. Vull suposar que sí, que l’autor vol mostrar i fer-nos conscients de la salvatgia inherent en l’ésser humà que pot arribar a ser il·limitada però també obre una escletxa a que la bondat o l’honestedat es puguin restituir.

Hi ha persones que ens toquen el cor més que d’altres, sens dubte perquè, sense que nosaltres mateixos ho sapiguem, tenen alguna cosa que a nosaltres ens falta.

Ànima és un viatge a l’horror, la degradació més esgarrifosa de la qualitat humana. Tal vegada el ser humà és així en estat pur? El que poses en dubte és que la bestialitat no és tan propietat d’uns sers determinats sinó que et posa en estat d’alerta i et fa interrogar si, en segons quines circumstàncies, ens hi podríem veure qualsevol de nosaltres. Això horroritza.

PERÒ, l’atrocitat se suporta amb més o menys cintura perquè Wajdi Mouawad té la clau per a que siguem capaços de llegir-lo i no abandonar; la historia de dolor, pena i la recerca dels perquès ens els expliquen els companys de viatge del protagonista. Qualsevol animal que es creua pel seu camí esdevé narrador. Un peix, un gat, un ratpenat, una formiga o una aranya relaten el que va succeint a en Wahhch, el protagonista, destrossat per la insoportable pèrdua i que mentre va a la cerca de l’assassí, es desperten els fantasmes de la seva infantesa.

Només des de la perspectiva d’una formiga que lllisca pel coll de l’abric, el corb que ensuma les restes en el cementiri; el ratpenat o l’aranya, la boa o el ximpanzé podem marcar una certa distància emocional. El to descriptiu potser fins i tot fred del discurs dels animals contrasta amb la crueltat del que va ocorrent. Les descripcions són molt organolèptiques, els colors que perceben, olors, ferums i textures. Només així podem processar tant de dolor que a estones es fa insoportable, com esmenta la Marta Orriols.

No és més animal qualsevol d’aquests mamífers, insectes o aus que el propi ser humà. “Agafada per una pota a un fil de seda, he baixat fent ràpel fins al mirall i m’hi he instal·lat. L’he observat observant el seu réflex al mirall i,…no he pogut determinar la natura de l’animal que s’amagava dins seu.” Tegenaria domestica_aranya domèstica_.

“La seva pena, magnificament groga tenyia l’aire fresc de primavera i s’imprimia, radioactiva, a la superficie de la meva retina.” Canis lupus familiaris inaueratus investigator_Gos inaueratus investigator_.

Té tanta força l’ús d’aquest recurs que l’endemà d’haver començat Ànima, al matí en creuar el pla de Palou, amb la llum del sol esbiaixada, ratllant els camps terrosos, en el moment habitual que alço els ulls per retrobar-me amb els pardals que reposen en el fil elèctric que penja entre pal i pal de fusta, va i els dono el bon dia!

Aquest va ser l’efecte immediat d’haver començat a llegir la novel·la; em mirava qualsevol animal amb uns ulls ben diferents: estaran examinant-me? Estaran prenent-me la mida? Què estaran veient que jo no percebo?

“Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor”. Apis mellifera_abella_.

M’és molt difícil recomanar-ne la lectura, perquè no és apta per a tots els estómacs, inclòs el meu, i me’n sentiria responsable. Vist en el temps, però, sí dic que me’n queden frases molt belles, d’una puresa i d’una gran humilitat. Acabada la lectura, momentàniament, m’he trobat nua davant el mirall: per quantes nimietats ens preocupem un dia qualsevol de la nostra vida? M’ha esquinçat l’ànima i l’ha feta miques. Aventuro que l’he pogut apedaçar gràcies a la bellesa que Wajdi Mouawad fa brollar naturalment obstinada.

Ánima, Majdi Mouawad d’Edicions del Periscopi ♣