Descripció extreta de wikipèdia. Astor Place is a short two-block street in lower Manhattan, New York City, which runs from Broadway just below East 8th Street, through Lafayette Street, past Cooper Square and Fourth Avenue, and ends at Third Avenue and St. Mark’s Place. The name is also used for the neighborhood around the street. It is named for John Jacob Astor, at one time the richest person in the United States, who died in 1848; the street was named for him soon after

La botiga vintage Astor Place escrita per Stephanie Lehmann, és una novel·la lleugera i captivadora. El secret? Dues històries emmarcades a Manhattan amb 100 anys de diferència.

Sinopsi. La contraportada del llibre ens diu que l’Amanda és propietària de la botiga de roba vintage Astor Place. Un dia visita una vella dama de l’alta societat novaiorquesa per comprar-li uns vestits antics. Amagat enmig de les vores cosides a mà d’un maniguet de pell hi descobreix un diari del 1907. Diari escrit per l’Olive, una dona jove, rica que es queda sense res en morir el seu pare sobtadament. Comença a Nova York, una vida inimaginable fins el moment i contra els costums de l’època no vol casar-se, ni tenir fills. Vol ser cap de compres d’uns grans magatzems. Amb la lectura del diari, l’Amanda pren consciència dels aspectes que no acaben de rutllar de la seva vida.

1907. S. Lehmann és hàbil en introduir la situació de la dona a través de la vida de l’Olive que està pel sufragi universal, l’eliminació de les cutilles i l’afany per a fer-se un lloc en un món absolutament defensat per l’home, sense manies ni vergonya. No he llegit la novel·la en clau feminista, s’exposen uns fets i prou, fets quotidians que els pots sentir molt propers, no són proeses o grans declaracions d’intencions. Això, m’agrada.

“…havíem menjat molt més del que tocava. Afortunadament, no duia la cotilla; si l’hagués duta, de ben segur que m’haurien petat tots els gafets.”

2007. L’Amanda, pot ser qualsevol de les dones d’avui dia. Hi ha milers d’Amandes com la d’Astor Place: valentes i porugues, professionals i ingènues, autosuficients i dependents, en suma, contradictòries que naveguen pels mars de les emocions amb falta d’oxígen.

Necessitava estar sola per poder rebolcar-me a gust en l’autocompassió.

Tots dos personatges tenen escletxes. L’Olive al meu parer és més fàcil d’encaixar perquè la vius en perspectiva, han passat 100 anys. Malgrat tot, et toca i experimentes una empatia sincera. L’Amanda, pot ser qualsevol de nosaltres, més propera i, per tant, pot desvetllar reaccions diverses, contradictòries i segurament despertar-nos episodis propis.

Totes dues lluiten pel mateix: fer-se un lloc, ser unitats individuals. L’Olive ho lluita vivint a cavall de la transició de l’era victoriana a la moderna. Queda molt recorregut per fer. La seva força de voluntat i esperança mou muntanyes.

…potser arribarà el dia que les dones existirán al món en igualtat amb els homes. Tant de bo visqui prou temps per veure-ho.”
“Estic impacient per veure començar el meu futur.”
“Mentre baixava del carruatge, em vaig prometre que un dia coneixeria les llums i les ombres de la ciutat.

L’Amanda, podríem aventurar a dir que viu en l’etapa postmoderna del feminisme; hem vist molt recorregut de la dona tant en positiu com en negatiu i, avui, està tan lligada per la llosa masclista com per una dependència emocional mal gestionada i atrapada en la confusa nostàlgia d’un passat idealitzat.

El passat no marxa i prou; perdura.”
“Segurament m’havia negat a acceptar la realitat perquè em feia sentir vella, com si la meva tossuderia hagués d’evitar que el temps continués avançant.

Una atmosfera en blanc i negre. Stephanie Lehmann s’ha documentat a fons per a relatar amb versemblança l’ambientació i situacions del dia a dia, absolutament quotidianes de principis de segle XX. Entreu a la seva web, que us sorprendrà, fent click aquí. És un dels punts forts de la novel·la: els carrers, els establiments, els carruatges i els trens elevats de Manhattan, la Quarta Avinguda, Union Square, el Flatiron o Broadway. Tot plegat narrat per la mirada de l’Olive, una dona jove provinent d’un petit poble, que aterra a Nova York i ens regala les primeres impressions, el seu mapa particular:
“El tren elevat de la tercera avinguda rugia per damunt dels nostres caps. Mai no havia vist tanta activitat en marxa en una zona tan petita a mans de tans éssers humans que intentaven arribar a alguna banda.”

Experiència que convida a mirar-te el Manhattan actual amb els seus ulls i que l’Amanda ho tradueix:
“Vaig girar amunt per Broadway i vaig arribar a la cantonada del Flatiron. L’edifici triangular amb façana de terracota era realment extraordinari. L’arquitecte s’hauria avergonyit de l’horrible bloc de pisos dels setanta que s’alçava a l’altra banda del carrer. No em podia imaginar que el pas del temps pogués arribar mai a proveir de caràcter aquella mena de baluerna.”

Com ressenya Khaled Hosseini: “Una història captivadora sobre el destí, la lluita i la força de voluntat de dues dones separades per un segle. Passat i present brillen de manera inesperada en aquesta novel·la perspicaç, encantadora i totalment entretinguda.”

I el desenllaç et deixa un bon sabor, convida a pensar i a fer-te preguntes amb respostes al teu gust. Stephanie Lehmann ho resol bé i evita conduir-nos cap a un final tancat. Bona opció per anotar a la llista de llibres per l’estiu.

La botiga vintage Astor Place, Stephanie Lehmann, Edicions 62 ♣